Inés Padrosa Gorgot: Lluís Albert (1923-2021), músic de músics

diumenge, 27 de juny del 2021

Lluís Albert (1923-2021), músic de músics

Diccionari biogràfic de l'Alt Empordà (2009), L’any 2009, aixoplugat per la Diputació de Girona, va aparèixer el DICCIONARI BIOGRÀFIC DE L’ALT EMPORDÀ, del qual se’n van fer dues edicions.

L'any 2017 hi va haver l'actualització on line del Diccionari.

Lluís Albert, Inés Padrosa, Josep Prenafeta Gavaldà compositor, Concepció Ramió directora d'orquestra i compositora (14.IV.2007, Sala Miquel Mateu St. Domènec Peralada) (Fot. José Luis Torres)

Amb Lluís Albert vàrem coincidir moltíssimes vegades. Aquesta imatge il·lustra una d'elles de l'any 2007. Tot seguit deixo la seva entrada en el Diccionari (2009 i 2017).

ALBERT RIVAS, Lluís (Barcelona, 14.VI.1923-25.VI.2021) Músic, compositor i escriptor

Fill de Martí Albert Paradís, natural de l’Escala, i de Mercè Rivas Bardera, natural de Barcelona, i nebot de la reconeguda escriptora Víctor Català, va néixer accidentalment a Barcelona. Després d’haver estudiat amb diferents mestres, va revalidar tota la carrera musical al Conservatori del Liceu on, l’any 1959, aconseguí el Diploma de Mestre de Composició, màxima titulació oficial que, fins llavors, no havia estat atorgada per aquell conservatori. Durant molts anys va impartir classes de música a Barcelona. Va ser redactor sardanista del setmanari Destino (Barcelona), Canigó (Figueres), posteriorment ha estat col·laborador de L’Empordà (Figueres), L’Escalenc (L’Escala), Alimara (Olot). Tasques que va compaginar amb l’actuació com a tenorista a la cobla La Principal Barcelonina o com a instrumentista d’oboè i viola a l’Orquestra Simfònica Estela (Barcelona). L’any 1983 la Diputació de Girona el va nomenar director de l’Orquestra de Cambra de Girona, des d’on va dedicar atenció preferent a la músicacatalana, promocionant compositors i solistes de la comarques gironines, i ha divulgat repertoris oblidats dels segles XVIII i XIX, com les obres del pare Antoni Soler, d’Olot. Ha estat un activista cultural, havent-se implicat en nombroses i diferents activitats musicals i culturals. Va prendre part activa en el I Congrés de Cultura Tradicional i Popular (1981), convocat per la Generalitat, defensant la tradició sardanista de l’Empordà. Ha donat innombrables conferències i sessions radiofòniques sobre la història de la sardana, il·lustrades amb l’audició d’antics manuscrits de cobla del seu arxiu particular. Ha estat assessor musical de la col·lecció discogràfica Clàssics de la Sardana i va cloure el Simposi per a l’actualització dels instruments de cobla (La Bisbal, 1985). Com a compositor és autor de més d’una setantena de sardanes, d’obres corals, d’obres per a quintet de vent, per a orquestra de corda, banda i orquestra simfònica. La seva producció es caracteritza per la incorporació de les essències de la música catalana a les formes orquestrals clàssiques: Concert de la Costa Brava per a piano (Orquestra Municipal de Barcelona, 1959), Concert de violí en sol major (Orquestra Simfònica Estela, 1982), Suites Clàssiques Catalanes per a orquestra de corda, Fantasia i fuga, Rapsòdies Empordaneses. Algunes d’elles, transcrites pel mateix autor, formen part del repertori de la Banda Municipal de Barcelona i d’alguna orquestra estrangera. Entre les seves sardanes podem ressaltar els títols: Cant a l’Escala (1976), amb lletra i música de Lluís Albert; Et recordem (1953), dedicada a Pau Casals; Placidesa (1954), Himne a l’Empordà (1960), Sortint de concert (1965). Entre els molts títols compostos cal esmentar: Concert per a tenora i orgue (1998), Concert per a piano en sol menor (1959). Ha publicat més de dos-cents articles reivindicant i recordant compositors catalans, i tractant temes sardanístics a diferents rotatius Destino (Barcelona), als butlletins de l’Aplec de la Sardana de Figueres, Turissa (Tossa de Mar), Serra d’Or (Barcelona), L’Escalenc (l’Escala), Revista de Girona (Girona) o Llibres de Festa Major. És autor del polèmic llibre Contra la falsa sardana, ensayo histórico y documental. La moderna coreografía sardanista juzgada a través de la tradición y de los documentos escritos (Barcelona: 1953), col·laborador de la trilogia La Sardana (Barcelona: 1970), Nou tractat pràctic d’instrumentació per a cobla (Barcelona: 1999). Ha col·laborat en les monografies: El mestre Blanch i el seu temps (Castelló: 1988), Castelló d’Empúries i la música (Castelló: 1990), La Principal de Peralada (Olot: 1990), d’Inés Padrosa↑ i Centenari d’Els Montgrins (Torroella, 1994). Ha donat a conèixer part de l’obra inèdita de la seva tia, Caterina Albert↑. El recull folklòric Cançoner de l’Empordà (Figueres: 1994), Mil adagis de Víctor Català (l’Escala: 2000), Tria i pròleg dels adagis publicats sota el títol de “Quincalla”: mil adagis per aprendre vocabulari (Barcelona: 2005). Ha estat premiat, com a compositor i publicista, per l’Obra del Ballet Popular en diverses ocasions (1961, 1964 i 1965). Ha rebut l’Ensenya d’Or del Foment de la Sardana Pep Ventura de Figueres (1975). Ha rebut la Placa d’Argent de la Generalitat (Barcelona, 1981), pels seus treballs de musicologia sardanista i la Medalla al Mèrit Musical (1992). L’Ajuntament de l’Escala li va atorgar la Medalla d’Honor i el va nomenar Fill Adoptiu (1998). El Consell Comarcal de l’Alt Empordà li atorgà el Premi Indiketa (Figueres, 2001), per la seva constant dedicació a la conservació de la Cultura Popular de la comarca. Així mateix, ha estat homenatjat en diverses poblacions.

Actualització es pot trobar l’activitat duta a terme pels biografiats en actiu en el període de temps que va des del tancament del DICCIONARI fins a l’abril de 2017 i, si s’escau, se’n dona notícia del traspàs.

Després de tretze anys de pacient dedicació, el 1988 va inaugurar a l’Escala el Museu-Arxiu Víctor Català. El va edificar per iniciativa personal, amb mitjans propis, dins de l’evocador jardí privat anomenat Clos del Pastor. Conté, a més del considerable i valuós llegat literari i documental, la ignorada col·lecció d’obres i escultures fetes en la joventut de Caterina Albert, quan encara no era coneguda com a escriptora, en la darrera dècada del s. XIX aproximadament. El Museu-Arxiu Víctor Català, posat a disposició dels estudiosos, ha permès a l’Ajuntament de l’Escala la convocatòria de tres espaiades jornades d’estudi dedicades a l’escriptora i la concessió anual de la Beca Víctor Català, molt concorreguda. La lloable iniciativa de Lluís Albert —presa en detriment d’un prometedor futur com a compositor— ha generat una nombrosa bibliografia. Mereixen menció especial els epistolaris publicats per l’estudiosa figuerenca Irene Muñoz. L’any 2016, proclamat Any Víctor Català per la Generalitat de Catalunya, ha estat fornit d’innombrables actes celebrats arreu de Catalunya. Això ha contribuït eficaçment a situar la protagonista de tal honrosa distinció en un pla de popularitat inusitada en el camp de la literatura catalana.