Articles


                     
                                                                 "Bibliofili a Gerona", 
                                                       a Alumina (Padova), núm 54 (2016) 


Padrosa, Inés, Planas, Josefina "Bibliofili a Gerona", en Alumina (Padova), núm 54 (2016). 


Padrosa, Inés, Planas, Josefina "Bibliofili a Gerona", en Alumina (Padova), núm 54 (2016). 

Padrosa, Inés, Planas, Josefina "Bibliofili a Gerona", en Alumina (Padova), núm 54 (2016). 



Padrosa, Inés, Planas, Josefina "Bibliofili a Gerona", en Alumina (Padova), núm 54 (2016). 

Padrosa, Inés, Planas, Josefina "Bibliofili a Gerona", en Alumina (Padova), núm 54 (2016). 


Padrosa, Inés, Planas, Josefina "Bibliofili a Gerona", en Alumina (Padova), núm 54 (2016). 

Padrosa, Inés, Planas, Josefina "Bibliofili a Gerona", en Alumina (Padova), núm 54 (2016). 

Padrosa, Inés, Planas, Josefina "Bibliofili a Gerona", en Alumina (Padova), núm 54 (2016). 

Padrosa, Inés, Planas, Josefina "Bibliofili a Gerona", en Alumina (Padova), núm 54 (2016). 




Publicats als Annals de l'Institut d'Estudis Gironins:
"Catàleg dels manuscrits catalans de la Biblioteca del Palau de Peralada». A: Annals de l'Institut d'Estudis Gironins", XXXIX (1998), p. 395-458.

«Catàleg dels manuscrits llatins de la Biblioteca del Palau de Peralada». A: Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, XL (1999), p. 309-379.

 "Els manuscrits francesos de la Biblioteca del Palau de Peralada". A: Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, XLI (2000), p. 555-562.

"Impressores gironines a la Biblioteca del Palau de Peralada, segles XVIII-XX", A: Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, LXIV (2023), p. 217-240.


 Publicats als Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos:

"Biblioteca del Palau de Peralada". A: Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos. Figueres: Institut d'Estudis Empordanesos, 21 (1988), p. 295-306.
"Bibliografia sobre Castelló d'Empúries". A: Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 23 (1990), p. 377-392.
"Els Impressors figuerencs i la seva obra". A: Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 25 (1992), p. 225-289.

"Index dels Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos" A: Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 30 (1997), p. 449-478.

Veure també Índex Bibliogràfic dels Centres d'Estudis de les Terres de Girona

"El Catàleg de la postal de Peralada". A: Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 35 (2002), p. 437-476.

"Don Tomàs de Rocabertí, el primer fotògraf amateur de la comarca". A: Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 36 (2003), p. 243-264.

"Miquel Mateu i Salvador Dalí". A: Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos. Figueres: Institut d'Estudis Empordanesos, 37 (2004), p. 203-222.

Publicats a la Revista de Girona

"L'Àlbum Rubaudonadeu (La font d'història gràfica empordanesa més antiga)". A: Revista de Girona, 162 (1994), p. 42-47.
"La temàtica i la tècnica de l'Album Rubaudonadeu". A: Revista de Girona, 163 (1994).

"Velázquez a Peralada" . A: Revista de Girona, 195 (1999).
"La casa Pastell de Castelló d'Empúries". A: Revista de Girona, 196 (1999).

"La nova seu de l'IEE". A: Revista de Girona, 199 (2000).
"Vaixelles i documents". A: Revista de Girona, 205 (2001).
"Cervantes a Peralada". A: Revista de Girona, 211 (2002). 
"Una visita a sant Domènec de Peralada". A : Revista de Girona, 212 (2002).
"Joan Vehí, fotògraf i col·leccionista, la història viva de Cadaqués". A: Revista de Girona, 220 (2003).
"Mil i un Quixots a Peralada". A: Revista de Girona, 231 (2005).
"Dalí a Peralada". Exposició commemorativa dedicada al pintor empordanès, en el qual la vessant a destacar és la relació de l'artista amb Miquel Mateu i el castell de Peralada. Març-desembre, 2004. A: Revista de Girona, 224 (2004)
Ressenyes de llibres

"125 anys de ferrocarril". A: Revista de Girona, 223 (2004).
"La protecció del patrimoni fotogràfic. Imatges de l'Empordà". A: Revista de Girona, 225 (2004).
"Un retrat de la burgesia catalana. Fotografiant cims i ciutats, Joan Xicart (1878-1954)".  A: Revista de Girona, 232 (2005).
"El transpirinenc en imatges. El ferrocarril transpirinenc. Fons fotogràfic de Nicolau Coma i Llitjós". A: Revista de Girona, 232 (2005).
"Ramon Basil, músic i director de coral", Revista de Girona, 297 (2016), 60-63: il.
"L'Alt Empordà, bressol de metges preocupats per la salut pública", Revista de Girona, 323 (2020), 28-31: il.
 

Publicats al Setmanari de l'Alt Empordà:
"El Missal mallorquí de la Bibliteca de Peralada retorna als seus orígens" Empordà, 2007.12.24.


"El Missal mallorquí de la Bibliteca de Peralada retorna als seus orígens" Empordà, 2007.12.24.


Publicats a EL SALNER:

"Vicissituds del tresor catedralici i aproximació a l'autoria de la imatge de la Mare de Déu" a El Salner. Anuari del grup Cultural Comtat d'Empúries (Castelló d'Empúries), 12 (2005), núm. 11, p. 73-82 :


"Vicissituds del tresor catedralici i aproximació a l'autoria de la imatge de la Mare de Déu" d'Inés Padrosa a El Salner (Castelló d'Empúries), 12 (2005), núm. 11.


"Vicissituds del tresor catedralici i aproximació a l'autoria de la imatge de la Mare de Déu" d'Inés Padrosa a El Salner (Castelló d'Empúries), 12 (2005), núm. 11.


"Vicissituds del tresor catedralici i aproximació a l'autoria de la imatge de la Mare de Déu" d'Inés Padrosa a El Salner (Castelló d'Empúries), 12 (2005), núm. 11.


"Vicissituds del tresor catedralici i aproximació a l'autoria de la imatge de la Mare de Déu" d'Inés Padrosa a El Salner (Castelló d'Empúries), 12 (2005), núm. 11.

"Vicissituds del tresor catedralici i aproximació a l'autoria de la imatge de la Mare de Déu" d'Inés Padrosa a El Salner (Castelló d'Empúries), 12 (2005), núm. 11.

"Vicissituds del tresor catedralici i aproximació a l'autoria de la imatge de la Mare de Déu" d'Inés Padrosa a El Salner (Castelló d'Empúries), 12 (2005), núm. 11.

"Vicissituds del tresor catedralici i aproximació a l'autoria de la imatge de la Mare de Déu" d'Inés Padrosa a El Salner (Castelló d'Empúries), 12 (2005), núm. 11.

"Vicissituds del tresor catedralici i aproximació a l'autoria de la imatge de la Mare de Déu" d'Inés Padrosa a El Salner (Castelló d'Empúries), 12 (2005), núm. 11.

"Vicissituds del tresor catedralici i aproximació a l'autoria de la imatge de la Mare de Déu" d'Inés Padrosa a El Salner (Castelló d'Empúries), 12 (2005), núm. 11.



La Mercadera de Peralada

La Mercadera de Peralada, quadre d'Antoni Caba.

LA MERCADERA DE PERALADA
El divendres 24 de setembre, al Centre Cultural de Sant Domènec de Peralada, es va presentar la nova instal·lació del quadre “L’heroïna de Peralada”, conegut popularment amb el nom de “La Mercadera”, i realitzat pel pintor Antoni Caba (1838-1907).
L’exposició dedicada a l’obra ha comptat amb la col·laboració del Museo del Prado, el MNAC i col·leccionistes particulars, i per a celebrar-ho va tenir lloc una visita guiada  i una conferència sobre la gènesi del quadre per part de Jaume Barrachina, director del Museu del Castell de Peralada.
És interessant repassar de manera ràpida els darrers emplaçaments de la peça: cedida en dipòsit pel Museo del Prado, fins l’any 1988 es trobava exposada a les dependències de l’Audiència Territorial de Barcelona. Aquell any, coincidint amb la Festa de Sant Martí i el Mil·lenari de Catalunya, l’ajuntament de Peralada va rebre, també en concepte de dipòsit, el quadre i ha romàs al consistori peraladenc fins ara. Des d’aquest setembre, i emmarcat dins la celebració de les Jornades Europees del Patrimoni, es podrà contemplar a l’espai museístic del poble: el Centre Cultural Sant Domènec.
Sens dubte Peralada és el lloc més adient per custodiar aquest quadre ja que reprodueix la representació històrica d’un capítol de la crònica de Ramon Muntaner (1265-1336). El cronista peraladenc relata un episodi històric segons el qual una veïna del poble, na Mercadera, va aconseguir alliberar del setge la vila peraladenca després de ferir i segrestar un soldat de les tropes franceses.
Antoni Caba format amb reconeguts pintors com Madrazo, va destacar com a retratista i en la pintura de tema històric.  El pintor es va decidir a representar l’escena del quadre de La Mercadera a concurs  i va guanyar a Madrid el segon Premi de l’Exposición Nacional de Bellas Artes de l’any 1864, essent adquirit per l’Estat. Sembla probable que els darrers membres de la nissaga Rocabertí, Antoni i Tomàs, estesin interessats en comprar-lo però, davant el dret preferent de l’Estat, es decidiren a encarregar una còpia de l’oli al pintor J. Alarcón. Aquesta és l’explicació que al Convent del Carme es disposi d’una altra versió del quadre d’Antoni Caba.

Per terres empordaneses es poden contemplar altres dues obres d’Antoni Caba al Museu de l’Empordà, una Cap d’home i un Nu masculí, ambdues pertanyents al gènere del retrat.


Inés Padrosa Gorgot
Rèplica del quadre realitzat per J. Alarcón.



Una altra visió dels cementiris

UNA ALTRA VISIÓ DELS CEMENTIRIS
Ja fa uns dies vaig començar aquest escrit, però l’havia deixat dormint a l’ordinador; ara, coincidint  en una data tan assenyalada com ho és el Dia dels Difunts (2 de novembre), no vull deixar passar més dies per parlar-ne, encara que sigui per fer-ho amb una altra mirada.

De sempre m’ha agradat visitar els cementiris, tant si vaig de viatge com de visita pels pobles i llogarets de les rodalies; veure qui ha estat l’executor de les escultures o dels lapidaris; esbrinar quines foren les famílies més influents o quines volgueren destacar en el darrer reducte terrenal; veure quins cognoms són els més habituals de la zona, comprovar si deixaren escrites algunes màximes tot posant-se sota l’empara d’algun sant o de la Verge.
Si un pot prescindir del fet dolorós de la mort o del buit deixat pels éssers estimats, fer una passejada per un cementiri és un convit a la reflexió i una lliçó d’història, de llinatges o genealogies, però sobretot d’història de l’art.
En definitiva, els cementiris poden representar una font d’informació insubstituïble i, per aquest motiu, sempre he comptat amb ells tant en el moment en què em trobava en el procés de selecció d’imatges per a la monografia Història Gràfica de Figueres. 125 anys de ciutat (2001) - obra en la qual s’hi publiquen fotografies en blanc i negre, acolorides a mà, de la fotògrafa Conxi Molons -, com quan preparava el Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà (2009). En aquesta ocasió foren diversos els cementiris visitats a la recerca d’informació.

Cementiri de Figueres. Història Gràfica de Figueres (Fot. Conxi Molons).

Ja fa uns dies, en un programa televisiu sentia casualment una entrevista a l’encarregat dels cementiris d’una gran ciutat catalana i es parlava d’un nou tipus de turisme cultural: aquells qui visiten els cementiris, però des de fa uns anys, en diversos llocs de l’estranger els cementiris són objecte de visites turístiques, així els forasters poden admirar el lloc on descansen els ciutadans de més (o menys) renom (en el de Montmartre s’hi troben les despulles de Moise i Nissim de Camondo jueus sefardites, la de Degas, Foucault, Goncourt o Truffaut, per citar-ne uns quants ; en el de Montparnasse s’hi poden contemplar les tombes d’André Citröen, Maupassant o les de Sartre-Beauvoir ; en el de Père Lachaise, per cert el quart monument més visitat de París, és on hi ha les tombes d’Apollinaire, Augereau, Champollion, Chopin, Paul Éluard o Proust, cal esmentar també Le Panthéon, lloc on s’hi troben francesos il·lustres com Rousseau, Voltaire o Braille. 
Le Panthéon (Fot. Inés Padrosa).

Podríem parlar de molts altres cementiris objectius turístics : el cementiri jueu de Praga n´és un altre molt emblemàtic, també ho són les catacumbes o les piràmides d’Egipte si reculem més en la història.
Les visites turístiques dirigides són gran utilitat per aprofundir en la història de l’indret i facilitar les localitzacions de personatges insignes. Fa més de vint anys resultava difícil trobar la tomba de Strauss o la de Beethoven al Zentralfriedhof de Viena, per citar només dos dels famosos músics-compositors allà enterrats.
L’Associació de Cementiris Significatius Europeus (ASCE), la qual està conformada per més de cinquanta cementiris, va presentar al Consell d’Europa la proposta perquè es consideres la xarxa europea de cementiris com una « Ruta Cultural Europea ».  Els cementiris de Montjuïc, Sitges, Reus o Lloret de Mar ja en formen part. L’Ajuntament de Figueres també voldria que el cementiri de la ciutat entri a formar part d’aquesta xarxa.

Inés Padrosa Gorgot

El gran dia de Girona


EL GRAN DIA DE GIRONA
En el decurs de les darreres Fires de Sant Narcís, de Girona, va tenir lloc un esdeveniment excepcional. El trasllat, presentació al públic i incorporació al patrimoni gironí, d’un quadre que feia setanta anys que no havia sortit dels magatzems del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Durant l’acte d’inauguració eren molts els presents que es preguntaven el per què del seu títol: El gran dia de Girona, ja que el títol original, en realitat havia estat Los defensores de Gerona. L’explicació, segons la comissària, responia al fet d’haver repel·lit - poble i exèrcit, sota el comandament d’Álvarez de Castro-, l’atac de l’enemic francès el dia 19 de setembre de 1809.

El pintor Ramon Martí Alsina (1826-1894), va estar treballant en el llenç pràcticament durant tota la seva vida i, de fet, mai el considerà acabat. Per tant, podem dir que aquest oli ha recorregut un camí difícil, però al cap de les dècades li ha arribat el torn de poder ser contemplat; i també podem dir que ni la ciutat ni el lloc del seu destí podien ser més adequats. Des del mes de novembre es troba ubicat a l’edifici on s’hi concentren tots els serveis de la Generalitat a Girona, ocupant el llenç de paret més llarg de l’antiga capella de l’Hospital de Santa Caterina, sala actualment destinada a auditori.
L’inici d’aquest quadre es deu a que l’artista el volia presentar a la Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid – a l’igual que va fer Antoni Caba amb el quadre “L’heroïna de Peralada” (vegis l’article “La mercadera de Peralada”), qui va aconseguir la medalla de plata –, però finalment Martí Alsina va desistir.

Des que el pintor va iniciar l’obra a partir de l’any 1859, ha patit nombroses vicissituds: fou adquirida en primer terme pel col·leccionista Joan Font Sangrà, i després fou donada a l’Ajuntament de Barcelona. Instal·lada al Gran Saló del Palau de Belles Arts, va ser malmesa durant la guerra civil, per restar finalment en el magatzems del MNAC des de l’any 1939 fins al moment de procedir a la seva restauració. Donades les espectaculars dimensions del quadre: 5,40 x 11,90 metres, no és gens estrany que dormís per un període tan llarg en un dipòsit, i tampoc ho és que no fos massa conegut per el gran públic. Per poder-lo treure a la llum va ser necessària una intensa actuació sobre la peça: la restauració va anar a càrrec del Centre de Béns Mobles de la Generalitat, a Valldoreix, i va constituir tot un repte per a l’equip de restauradors si tenim en compte que amida 50 metres quadrats i pesa més de 350 quilos.  

Tot aquest enrenou ha tingut com a colofó l’exposició titulada “El gran dia de Girona. Anatomia d’un quadre” i la publicació del corresponent catàleg. L’exposició s’inaugurà el mes d’octubre al Museu d’Art (MD’A), de Girona, i finalitza el proper 29 de maig. S’hi poden veure diferents esborranys del pintor sobre el mateix tema, amb peces pertanyents a institucions públiques i col·leccions particulars.

Precisament l’any passat a l’exposició sobre “Álvarez de Castro i el seu temps”, realitzada al Castell de Sant Ferran de Figueres, també es podien  contemplar altres versions del mateix tema històric, una feta per César Álvarez Dumont, quadre que va aconseguir la medalla de segona classe a l’Exposición de Bellas Artes (1890), i que es conserva al Museo del Prado.

A la comarca, l’obra més significativa de Martí Alsina és el retrat de Narcís Monturiol, custodiat al Museu de l’Empordà de Figueres.

Inés Padrosa Gorgot


L'abans de Castelló d'Empúries

L’ABANS DE CASTELLÓ D’EMPÚRIES

És un recull d’imatges i targetes postals que abraça des de 1870 fins l’any 1975. Obra en la qual hi han participat més d’un centenar de castellonins amb la cessió de les seves imatges, ha estat coordinada per Jordi Canet i Manel Puig, i editada per l’editorial Efadós.
No és la primera vegada que Jordi Canet i Manel Puig col·laboren conjuntament: ja ho varen fer l’any 2009 en el llibre editat per l’Ajuntament de Castelló d’Empúries “Retalls de guerra. El testimoni dels ex combatents castellonins a la guerra civil espanyola (1936-1939)”, i l’any 2010 amb el llibre titulat “27 anys de la llar de jubilats de Castelló (1983-2010)”. Aquests dos castellonins formen un duet que trenca aquella famosa afirmació que diu “ningú és profeta a la seva terra”.
L’obra va ser presentada el passat dia 28 d’abril i va ser una satisfacció per a mi, que els autors i amics Jordi Canet i Manel Puig m’haguessin convidat a presentar-la: primera, pels vincles personals i familiars amb Castelló i, segona, per ser una enamorada de la història de la fotografia de la comarca, sentiment que he pogut expressar en diferents treballs com J. M. Cañellas i l’Àlbum Rubaudonadeu,  l’Empordà Àlbum, i d’alguns indrets en particular com és el cas de Figueres, Peralada, Terrades, Cadaqués o la mateixa Castelló. Centrant-nos en la vila comtal, l’any 1998 vaig publicar un article sobre Lluís Sellés a la revista El Salner, article en el qual també feia esment de la nissaga Vila (Sebastià i Bonaventura), de Bartomeu Callís, o de Mossèn Tomàs Miralpeix i, finalment, l’any 2009 en el Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà, també s’hi apleguen els fotògrafs  castellonins.
Però Castelló també gaudeix d’un estudi sobre la història de la targeta postal fet per Esteve Ripoll i Constantí Turró, publicat per primera vegada en el catàleg de la "Mostra Fotogràfica" de la Festa Major de Castelló de l’any 1988;  posteriorment, els mateixos autors publiquen  "La postal de Castelló" a la revista El Salner, l’any 1995, i a la Revista Cartòfila editada pel Cercle Cartòfil de Catalunya.

Si passem a avaluar què ens suposa mirar i observar amb detall a les 900 imatges del present recull, en primer lloc pot ser un exercici, en certa manera, nostàlgic. És adonar-te de la rapidesa amb la que s’han escolat els anys. És adonar-se de les transformacions urbanístiques de la vila. És veure com han desaparegut antigues costums. És veure com, malauradament, han desaparegut alguns edificis. També s’ha de dir que no s’ha de lamentar la pèrdua d’altres ja que ha estat un benefici en haver esponjat el cas antic de la vila. Però si deixem la nostàlgia a part, els castellonins podem dir que, a partir d’ara, tenim el nostre  àlbum dels records, el nostre Abans, recollit i ordenat.
Si observem les panoràmiques més antigues i les comparem amb el perfil actual de la vila ens adonarem que els edificis que sobresurten continuen essent els mateixos: ponts, esglésies, torres, convents … edificis sòlids de pedra que es mantenen, edificis que traspuen la pàtina dels segles i que la seva perdurabilitat ens transporta a la història reculada.  En bona part dels casos, la pedra vella s’ha embellit gràcies a l’actuació de l’home, i la reforma ha ajudat a recuperar la categoria perduda.
D’altra banda les imatges de detall permeten endinsar-nos en els carrers, les places, en la quotidianitat de la rutina diària o en l’excepcional aglomeració festiva.
Està clar que la implicació de cadascú estarà en funció de les seves vivències, i el grau d’atracció de les imatges i dels fets dependrà de la proximitat envers cada circumstància. Per això, ben segur que per a tots els castellonins, i vinculats a Castelló, el que més els atraurà seran els actes socials col·lectius; els interessarà identificar els components del grup, compartir experiències, tertúlies en les quals hauran sorgit exclamacions de sorpresa, … I també, per què no,  algunes mancances …
Així doncs, què hi trobarem?: Hi trobarem fotografies ordenades temàticament : actes socials amb concentracions públiques multitudinàries com la celebració del “Ball dels Confits”, esdeveniments senyalats com la "Festa de la Vellesa", les actuacions de l’esbart dansaire, reportatges familiars com casaments o bateigs.
Hi trobarem celebracions litúrgiques misses, Primeres Comunions, Comunions Solemnes, processons com la de la Verge de Fàtima o la "Processó del Corpus" amb diferents catifes i altars.
Des del punt de vista de l’ensenyament: veurem  les agrupacions escolars de les escoles privades com les dels malaguanyats germans gabrielistes, o les de les “hermanes” carmelites amb l’hermana Maria Magrinyà, l’Hermana Carmen encarregada de les labors i el dibuix, l’hermana Concepció, o les agrupacions dels alumnes de les escoles públiques amb els corresponents mestres,  d’entre tots podem destacar al senyor Joaquim Callís i la senyoreta Macau.
Així mateix no hi poden faltar dos aspectes en els que Castelló ha sobresortit: el musical amb una representació de les diverses cobles i orquestres,  i el teatral, ja que, els escenaris castellonins han gaudit de bones representacions i de bons actors.
Un altre dels aspectes tractats  és la vessant esportiva, les excursions a Lurdes o a la Salut de Terrades. Des del punt de vista de l’agricultura i la ramaderia, els concursos de bestiar equí, els arrossars, les closes i els cortals. L’evolució dels mitjans de comunicació. La fàbrica de la llet. La Muga i les mugades. La irrupció del turisme, la creació d’Empuriabrava… 
I, d’entre tots els castellonins podrem veure alguns personatges populars com en Pepito Sabater o en Juanito de la Palma, així com altres que sobresortiren des del punt de vista eclesiàstic, com el rector mn. Salvador Pagès i , el vicari, mn Salvador « petit »,  o polítics com Josep Bordas de la Cuesta o Claudi Ametlla acompanyat de Miquel Santaló.
Fins ara ens hem fixat amb els temes retratats però cal fer fer una altra lectura de les fotografies i aquesta seria des del punt de vista de l’executor, del retratista.
Veurem com reconeguts fotògrafs professionals de Castelló, Figueres, l’Escala, Girona, Barcelona i, fins i tot, residents a Paris s’aproparen a Castelló per retratar els seus indrets i la seva gent.
Entre ells hi trobarem fotografies de Josep Maria Cañellas, Josep Esquirol, Joan Corney, Narcís Cuyàs, Valentí Fargnoli, Martelli, Narcís Sans (de Girona), Sebastià Vila, Lluís Sellés o Carles Casamitjana. Les targetes postals d’Àngel Toldrà Viazo -  A.T.V. o La Veu de l’Empordà, sense oblidar alguns dels editors: Alba, Sebastià Turró o Bonaventura Vidal.

Però també hi trobarem altres fotografies que no ens permetran tenir cap informació de qui n’ha estat l’autor; pot ser que corresponguin a imatges fetes per professionals i és el cas d’algunes, però d’altres pertanyen al grup d’amateurs o aficionats a la tècnica fotogràfica. Davant la dubtosa o difícil atribució moltes d’elles quedaran en l’anonimat.
Castelló i els castellonins es poden felicitar per disposar d’un nou llibre que suposa el resultat d’un esforç conjunt (editorial, fotògrafs professionals i amateurs, col·leccionistes,…), coordinat i passat pel garbell de dos joves autors castellonins en Jordi Canet i en Manel Puig. 

Inés Padrosa Gorgot