dimecres, 8 d’octubre del 2014

"'L'Ajuntament de Peralada atorga el Roc d'Or a Marcial Hernández"

EL ROC D'OR DE PERALADA PER A MARCIAL HERNÁNDEZ
 
L'Ajuntament de Peralada decideix donar la màxima distinció: "el Roc d'or" a Marcial Hernández qui ha estat durant 33 anys el secretari del municipi.
L'acte va ser molt entranyable i ens hi aplegaren moltes persones que durant aquests anys hem mantingut relació professional i d'amistat amb l'homenatjat.
L'ex alcalde de Peralada, Joan Padern Casanovas, va ser l'encarregat de fer el panegíric. L'elecció no podia ser més encertada, ja que ambdòs vàren conviure en el consistori durant més de vint anys!!
 
 

Pere Torrent, alcalde de Peralada, en el moment de la
presentació, i Marcial Hernández
secretari de l'Ajuntament (Fot. Inés Padrosa)
 
Joan Padern, exalcalde de Peralada, en el moment del
parlament, Pere Torrent, alcalde de Peralada
i Marcial Hernández secretari de
l'Ajuntament (Fot. Inés Padrosa)
 
 
Joan Padern, exalcalde de Peralada, Pere Torrent,
alcalde de Peralada i Marcial Hernández
secretari de l'Ajuntament (Fot. Inés Padrosa)

Joan Padern, exalcalde de Peralada, Pere Torrent,
alcalde de Peralada i Marcial Hernández
secretari de l'Ajuntament (Fot. Inés Padrosa)

 

Manel Miró, Inés Padrosa, Marcial Hernández,
José Luis Torres i Jaume Barrachina.
 
 
 
Tot seguit les paraules de Joan Padern:
 
En primer lloc, vull agrair a l'Ajuntament de Peralada i
especialment al seu alcalde, en Pere Torrent, que m'hagin
proposat per fer la glossa de l'avui homenatjat i benvolgut
Marcial Hernández. Com la majoria de vosaltres sabreu, en
Marcial ha estat el secretari d'aquest consistori durant els
darrers 33 anys, on ha desenvolupat la seva tasca amb una
dedicació plena i absoluta. Per aquesta raó, us avanço ja,
que no serà fàcil comprimir en uns escassos minuts una
trajectòria tan llarga, tot i que compto a favor meu amb el
fet d'haver treballat al seu costat durant, ni més ni menys,
que un quart de segle! 4 anys com a regidor i 20 anys com
a alcalde.
Per explicar qui és en Marcial hem de retrocedir en el
temps fins a l'any 1981 en una època que l'alcalde era
l'amic i bon mestre Enric Serra, malhauradament ja
desaparegut. Aquells eren uns temps complicats, el país
sortia d'una dictadura i durant dècades, els càrrecs polítics
havien estat designats a dit; a més, a Peralada, la
immensa majoria dels habitants érem catalans de soca-rel
no gaire acostumats a la gent de fora. Per aquesta raó,
l'arribada d'un jove de parla castellana, que s'havia de fer
càrrec de la gestió administrativa de la població, va ser, per
als nostres paràmetres, tota una convulsió! Més d'una
vegada, en boca de gent del poble vaig haver d'escoltar:
“ai, Senyor, ara què ens passarà, perquè aquest senyor no
ens enten quan parlem català, ni nosaltres a ell quan ho fa
en castellà!!”
Així les coses, allà teníem en Marcial: Un jove que s'ho
havia currat a la vida; nascut en una família vinculada a la
mineria, havia fet el batxillerat en un seminari basc, on
havia anat vestit amb un hàbit “que tenia veinte mil
botones y piel de rana”; que anys més tard s'havia tret la
carrera tot solet, estudiant i pencant a la vegada mentre
vivia a Santa Coloma de Gramanet; que havia treballat uns
mesos a l'Ajuntament del Port de la Selva; i que amb els
seus coneixements i determinació havia guanyat la plaça
de Secretari a l'Ajuntament de Peralada; població on
estava decidit a emprendre la seva trajectòria.
Espavilat com era, de seguida va fer-se una
composició del lloc i del context; en la seva primera
intervenció ens digué: “vengo con el deseo de poderos
ayudar, quiero participar en las actividades i en la vida de
la población, y en definitiva, formar part del pueblo”.
Aquestes paraules no van ser només una declaració
d'intencions sinó que es van convertir en una realitat. En
Marcial va saber bregar amb la situació social i política
complicada que es vivia en el nostre municipi en asquells
moments i, de mica en mica, es va anar identificant i
arrelant a la població: va aprendre català, va comprar-se la
casa de la Pujada del Rector, a sota el campanar, i avui en
dia, podem dir que és tant peraladenc com qualsevol altre.
Pel que fa a la feina, rapidament va assumir les
responsabilitats inherents al càrrec i puc dir amb ple
coneixement de causa, que per sobre de tot, sempre va
tenir l'interès general del poble en el seu punt de mira.
En el quart de segle que vam treballar plegats, les vam
veure de tots els colors: hi va haver moments dolços i
moments difícils; quan vam poder celebrar quelcom ho
vam fer, i quan ens vam donar alguna patacada, vam saber
aixecar-nos el més ràpid possible.
La transformació del municipi durant els 33 anys seus
de gestió no ha estat petita. Quan en Marcial va arribar a
Peralada, el municipi era i és un dels més grans de la
província i basava la seva economia en tres sectors molt
clars; la pagesia, les caves i el Casino, que feia dos anys i
escaigs que havia obert portes i va fer explotar
l'economia; avui en dia i després de treballar molt,
Peralada és un indret que s'ha diversificat àmpliament. A
poc a poc, vingueren el golf i les urbanitzacions, i
Peralada es va convertir en un indret conegut arreu com a
destinació turística, esportiva, gastronòmica,
mediambiental i d'oci. Per tant, el canvi ha estat molt gran.
Però res d'això hauria estat possible sense una bona
entesa entre la gent del consistori, perquè com us deia
abans, el més important va ser que tots teníem clar que
havíem de treballar per l'interès general del poble.
D'anècdotes n'hi han tantes com vulgueu; com a
principis dels 90, quan vam crear el primer cos de vigilants
municipals fora de la capital en veure'ns desbordats per la
presència massiva de cotxes a la població; d'una banda, hi
havia els vehícles dels empleats del Casino, que ja en
aquells dies n'eren més de tres-cents; i de l'altra, els
automòbils dels turistes i visitants de cap de setmana; tot
plegat, un enrenou de cotxes al qual calia posar ordre.
També cal destacar la producció de la primera edició del
Festival Castell de Peralada, avui en dia, llavors als albors i
avui totalment consolidat com a referent cultural del país. I
sense oblidar la visita de la Reina d'Espanya, la qual ens va
fer anar de corcoll amb les preparacions i ens va obligar a
posar-nos al dia de tot el protocol que exigia l'ocasió. A mi
mateix, un membre de la casa reial, em va dir que quan
pugés les escales al costat de la monarca “me tenia que
colocar a la izquierda”, i quan li vaig demanar “si la Reina
ensopega i cau què faig?”, em va dir “nada, no la
toque!”.... qui havia d'imaginar, que després d'endreçar tot
el poble com mai, la Reina ens demanaria per anar al
lavabo de l'Ajuntament, en el qual, tot i ser nou i estar
molt net, li faltava una cosa... que ara no us diré.... oi
Marcial?
Però més enllà d'anècdotes, hi ha una faceta de'n
Marcial de la qual a Peralada n'hem sortit molt beneficiats i
que cal destacar; parlo del seu interès per la cultura en
general i per l'arqueologia en particular. Tot va començar a
finals dels vuitanta, quan per pur atzar, en obrir-se unes
rases a la carretera de Garriguella van aparèixer unes
àmfores que serien l’origen dels importantíssims
descobriments arqueològics fets durant els següents trenta
anys.
Aquest èxit de l'arqueologia no hauria estat possible
sense la sistemàtica i constant vigilància que en Marcial va
exercir sobre qualsevol forat, rasa, pou o excavació
realitzat a Peralada. Sense la seva tenacitat aquestes
troballes casuals haurien quedat només en una anècdota o
una conversa entre els operaris i mai més n'hauríem sabut
res.
Gràcies al Marcial, aquestes troballes casuals es van
anar multiplicant fins a aconseguir captar l’atenció del
Servei d’Arqueologia de la Generalitat que amb el temps,
duria a terme la primera excavació arqueològica científica
realitzada mai a Peralada. Els resultats d’aquella excavació,
realitzada l’any 1989, van ser extraordinaris doncs a Sant
Bartomeu es van trobar, per primer cop a l’Alt Empordà, les
restes d’un poblat ibèric fortificat com el d’Ullastret.
Tot això va afavorir la realització de més excavacions:
a la Plaça Muntaner, a la Plaça Gran, a la Plaça de
l’Església, a Sant Domènec, a la Casa de les Bombes, al
Camp de Golf. I aquestes excavacions van donar peu a
troballes com la muralla ibèrica a la casa de la Lola Palau,
les restes del Castro Tolon d’època carolíngia, l’antic castell
dels comtes, el convent romànic a sota Sant Domènec o el
mancús d’or de Ramon Berenguer III.
Hi ha una troballa, però, que mereix ser explicada amb
una mica més de detall: tot va succeir un dia en una visita
d'obres pel cementiri que havia aparegut a les excavacions
de la plaça de l'Església, quan jo li vaig donar una puntada
de peu a un objecte ple de verdet que al meu parer
semblava una llauna de sardines i en Marcial, de cop i
volta, va dir “espera! Qué es esto? Déjame ver..... Lo voy
a limpiar, parece ser interesante”... A lo que jo li vaig
contestar “ja cal que et rentis bé les mans!”, segur que
m'enteneu, allò acabava d'aparéixer d'enmig d'un lloc ple
de tombes i cadàvers... però en Marcial no em va fer cas,
estava molt excitat amb l'aparició, ho va netejar una mica i
em va dir, “Creo que hemos encontrado una cosa muy
importante”. Dies més tard, una investigació corroborava
el seu olfacte per l'arqueologia: Acavàbem de trobar
l’extraordinària Matriu de Segell del Vescomte Guillem VI
de Castellnou, la peça més important que hi ha al Museu
de Sant Domènec.
Arran de les troballes arqueològiques voldria ressaltar
un fet: i és la generositat de'n Marcial, perquè mentre
d’altres que troben antiguitats a Peralada se les guarden a
casa o fan negoci amb elles, en Marcial no ha dubtat mai
que aquell o qualsevol altre objecte, alguns valorats en
veritables fortunes, no havien d’estar penjats a la paret de
casa seva sinó exposats dins la vitrina d’un museu perquè
tothom en pogués gaudir-los.