dimarts, 4 de juny de 2019

La Hispano Suiza "en línia". Ressó a la premsa


Aquest mes toca presentar document per a Arxivae. Un dels fons més interessants de la Biblioteca-Arxiu del Palau de Peralada (BAPP) és el de La Hispano Suiza. Aquí una mostra de les imatges de principis de segle entre les quals s'hi troben omnibusos que s'utilitzaven com a cotxes de línia. Una d'elles "Autos Gregori" cobria la línia Figueres-Cadaqués, fent parada a Vila-sacra, Castelló d'Empúries i Roses.
Hora Nova 25 de juny


Empordà.infoPeralada

Arxivae destaca la història de la Hispano Suiza com a «Document del Mes»

Coincideix que ara fa 115 anys, que Damià Mateu, Francesc Seix i Marc Birkigt van fundar l'empresa

04.06.2019 | 12:27

Una fotografia d'un dels vehicles de l'any 1910 

Arxivae, el conjunt d'arxius de l'Alt Empordà, ha triat la història de la Hispano Suiza com a Document del Mes. Coincideix que el 14 de juny de 1904, aquest mes farà justament 115 anys, Damià Mateu Bisa (1864-1935), juntament amb Francesc Seix i l'enginyer Marc Birkigt, va fundar a Barcelona «La Hispano Suiza, Fábrica de Automóviles S.A.».
En els darrers anys el fons arxivístic de la Hispano Suiza, que es trobava a Barcelona, s'ha traslladat a Peralada. Actualment, tot el gruix preservat forma part de l'arxiu peraladenc.
La Hispano-Suiza va ser una fàbrica d'automòbils de turisme, pionera a Espanya que, a més de motors d'automoció i d'aviació, va fabricar xassís per a camions, furgons i autobusos. La societat s'instal·là als tallers situats al carrer Floridablanca de Barcelona, amb les oficines al passeig de la Creu Coberta i, més tard, al carrer Calàbria. El 1911, en ampliar les dependències, es traslladen a La Sagrera.
Una imatge de l'any 1910

La Hispano Suiza «en línia»

La política de l'empresa, al capdavant de la qual s'hi trobava Damià Mateu, va ser la d'ajudar a desenvolupar les comunicacions davant els avenços sorgits a finals del s. XIX i principis del s. XX. Per això van establir contactes amb les petites empreses de cotxes de línia de diferents regions i comarques d'Espanya amb l'imminent resultat positiu envers el trasllat de viatgers.
Els petits empresaris de transport sabien que quan es sol·licitava un autobús a La Hispano Suiza, era viable la constitució d'una empresa formada pel propi fabricant el qual aportava el vehicle, mentre que l'interessat en la obtenció del bus motoritzat aportava el treball diari. Aquest tracte suposava un gran ajut davant les dificultats econòmiques que es vivien en aquella època.
Va ser així en diferents punts de la península sorgiren nombroses línies comarcals batejades amb el nom de La Hispano i seguides del nom geogràfic del lloc on s'implantaven. Les primeres foren a Catalunya, Aragó i Cantabria. 

dimecres, 29 de maig de 2019

I Simposi Literari d'Olot

Aquest dissabte dia 1 de juny tindrà lloc el 1r Simposi Literari d'Olot.

Editorial Oliveras i l'Associació Garrotxa Cultural amb el suport de l'ajuntament d'Olot organitzen el primer simposi literari que se celebrarà el dia 1 a les 17 hores a l'Orfeó. En aquest simposi hi intervindràn escriptors, empresaris, periodistes, editorials i totes les persones implicades en certa manera en el món de la literatura que analitzaran els pros i contres del món literari actual.

Convidada per l'amic Josep Oliveras, responsable de l'editorial organitzadora, particparé a la jornada de debat.



dissabte, 27 d’abril de 2019

Cloenda IV Cicle de Conferències de Castelló d'Empúries




Enguany la cloenda IV Cicle de Conferències de Castelló d'Empúries s'ha avançat!!
El divendres 26 d'abril ja es va celebrar el comiat anual i trobada de conferenciants.
Ahir vam poder gaudir de la companyia de l'alcalde Salvi Güell, de Pere Puig l'ànima d'aquestes conferències i anterior president, Matilde Arnau l'actual presidenta, Enriqueta Quer de l'Associació Cultural i d'Esbarjo i Anna Massot regidora d'Ensenyament i Treball.
I, entre els conferenciants i col·laboradors: Jordi Canet, Salvador Famoso, Mercè Homs, Anicet Juncà, Laura Juncà, Inés Padrosa, Anna Ma. Puig, Manel Puig i Iraida Sais. 






dimecres, 24 d’abril de 2019

Festa Sant Jordi 2019 Biblioteca


Com cada any erls autors que hem publicat durant aquest any, celebrem la Vetllada Literària a la Biblioteca Fages de Climent. Acompanyats de l'alcalde, Jordi Masquef, i la directora de la biblioteca, Nati Vilanova.

Enguany ha estat gràcies al Catàleg de Cartografia de la Col·lecció Mascort!

Hem brindat gràcies al cava ofert per "Cavas Castell de Perelada".









dilluns, 8 d’abril de 2019

Festa de Sant Jordi, 2019. Biblioteca Fages de Climent, Figueres



Aquesta tarda-nit la directora de la biblioteca, Nati Vilanova, em convida a la festa dedicada als autors de la comarca.
Per suposat, serà un plaer participar-hi!!
Enguany hi seré gràcies al preciós catàleg publicat per la Fundació Mascort: "La Cartografía de la Colección Mascort. Escenas de la historia"


Moltes gràcies per organitzar-nos aquesta festa i poder compartir la jornada amb altres autors !!


dijous, 7 de març de 2019

La Cartografia de la Colección Mascort als Amics del Castell de Sant Ferran.

El dia 15 de febrer va tenir lloc la presentació del catàleg de cartografia de la Col·lecció Mascort.
El president César Barrenechea va introduir l'acte. Tot seguit la directora de la Biblioteca de Figueres, Nati Vilanova va fer el seu parlament, paraules que es poden llegir a continuació. Ella va cedir la paraula al president del consorci, Carlos Díaz Capmany qui va parlar sobre "La Cartografia i l'Art militar", paraules que també podrem llegir a continuació. Seguidament, em va tocar a mi com autora del catàleg. Com sempre, les meves paraules van ser d'agraïment al matrimoni Mascort i a l'equip de la Fundació; vaig aprofitar, també, per parlar de la metodologia emprada i de la gran quantitat d'il·lustracions -retrats dels geògrafs i cartògrafs, i portades de llibres-, que acompanyen els mapes. Va cloure la vetllada el sr. Mascort qui ens va explicar la seva afició envers aquesta disciplina amb unes paraules molt emotives.







Paraules de Nati Vilanova 

SALUTACIÓ
Bon vespre a tothom, gràcies César per les teves paraules i per continuar impulsant Amics del Castell de Sant Ferran, una associació molt dinàmica que ens fa gaudir d'aquest entorn a través de la cultura, la història i, com no, de l'hospitalitat dels seus membres.

Avui no jugo a casa perquè, com molts de vostès saben, treballo a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres, però em fa molta il·lusió ser aquí presentant el darrer llibre de la Inés Padrosa La Cartografia de la Col·lecció Mascort : escenes de la història,  i compartint taula amb el Sr. Carlos Díaz Capmany i el senyor Ramon Mascort.

Amb la Inés compartim vocació per la nostra professió i interès per la temàtica local. Ens uneix un afecte especial fruit d’una relació professional de més de 20 anys, -totes dues som bibliotecàries, però d’àmbits molt diferents. En el meu cas, una biblioteca pública, i en el seu, com sabeu, a la biblioteca privada del Castell de Peralada, un centre amb una valuosa col·lecció cervantina, un fons riquíssim de manuscrits i incunables, llibres amb enquadernacions artístiques úniques, etc., col·leccions que ella ha descrit en publicacions i conferències
                                                                        
A banda de fer de bibliotecària, per la seva formació, la Inés s’ha dedicat a tasques d’investigació que han donat fruit a centenars d’articles a la premsa i en revistes especialitzades i grans obres referents i de referència, per tots conegudes com Bibliografia Interdisciplinària de l’Alt Empordà i el Diccionari Biogràfic de l’Alt Empordà, consultables per Internet, juntament amb altres sobre història de la fotografia o de caire més local,  especialment sobre Peralada com ara la recent monografia dedicada a l'Església del Carme. La seva capacitat de treball és admirable -només cal veure el seu bloc per internet-, sempre té projectes sobre la taula, sense deixar de banda ni la família ni les aficions més quotidianes com la cuina. Els seus treballs són impecables, amb metodologia científica. Durant l’etapa de preparació i elaboració dels llibres és on hem coincidit més, jo darrera el taulell o des del despatx a través del correu electrònic l'hi he resolt consultes bibliogràfiques.

La seva trajectòria professional i la seva inquietud i passió per la recerca,  també l’han portat a comissariar exposicions. Des de fa una dècada, és responsable de les exposicions anuals del Castell de Peralada, una cita que ningú s’hauria d’haver perdut.  Sortosament de cada mostra en queda un elaborat catàleg!

Com el llibre que avui presentem a Figueres! La Cartografia de la Col·lecció Mascort : escenes de la història és el catàleg de l’exposició homònima que la Inés mateixa va comissariar i  que es va poder visitar a la Casa Galibern, de Torroella de Montgrí, seu de la Fundació Mascort, entre els mesos de juny a novembre de 2018. Vaig assistir personalment a la inauguració d'aquesta exposició, un singular esdeveniment cultural que va tenir lloc al pati interior de la casa, d’estil colonial, amb columnes i galeries que formen un petit claustre allargat. Aquella exposició, repartida per les diferents estances de la casa, va ser una oportunitat única per a contemplar més d'un centenar de mapes, cartes marítimes i objectes antics únics que complementaven l’exposició, com ara espases, pistoles o restes de vaixells que el senyor Mascort ha anat adquirint al llarg dels anys.

El Sr. Mascort, influit pel seu oncle, el destacat pintor José María Mascort Galibern, que li va despertar l'amor i fascinació per l'art, la natura i la història, s'aficionà al col·leccionisme des de ben petit i ha aplegat una col·lecció notable d'obres de ceràmica, numismàtica, escultura, moble i, pintura que, des que es fundà la Fundació Mascort, l’any  2007, ha donat a conèixer públicament a través d'exposicions i llibres, fins a un total de dinou, que ha editat ell mateix, el darrer, aquest volum que presentem.  En tot cas, la Inés us acabarà de descobrir la personalitat i la passió del Sr Mascort pel col·leccionisme.

La col·lecció cartogràfica del Sr. Mascort és de les més importants de Catalunya. Conté 240 gravats de mapes, cartes nàutiques, vistes i representacions de tipus militar dels segles XVI a XVIII, de Catalunya i de poblacions, algunes tan properes a Mascort com Torroella de Montgrí, així com alguns atles i llibres de viatges dels segles XVIII i XIX que incloen nombrosos gravats i làmines. Un d’aquests atles és el conegut amb el nom de Petit Beaulieu, que inclou una vista de Figueres, Roses i La Jonquera, entre d’altres.

Però qui va fer aquests gravats i mapes? Qui els encarregava? Totes aquestes dades històriques en les proporciona Inés Padrosa al principi del llibre on fa una magnífica contextualització de l'evolució de la cartografia entre els segles XV i XVII. El descobriment del Nou Món va fer que tothom es questionés els postulats de Claudi Ptolomeu, astrònom, astròleg i bibliotecari d'Alexandria, autor de la Geografia, el primer mapa del món,  i calia una nova producció cartogràfica. Reis, nobles, polítics, eclesiàstics  encarregaven als millors cartògrafs, geògrafs, dibuixants i gravadors la realització d'atles, mapes murals, mapes físics, globus terraquis, etc., alguns dels quals s'han conservat fins als nostres dies. Països Baixos i França eren nacions on hi havia els millors cartògrafs als segles XVI i XVII, seguides d’Alemanya i Anglaterra. En el segle XVI es van expandir els mapes regionals, promoguts per cartògrafs com Sebastian Munster (vegeu el mapa 4 del catàleg) mentre que el segle XVII fou el segle de la publicació dels atles. Alguns noms de cartògrafs que cal recordar són Abraham Ortelius (mapa 110) i Gerard Mercator (mapa 6, 111), ambdós flamencs, presents en el llibre.


El catàleg és d'aquelles obres que ens desperta la curiositat pel coneixement del territori i per l'art de la cartografia ja que contempla tant la vessant artística com la vessant històrica de la col·lecció del Sr. Mascort.

La Inés ha dividit els documents en grups temàtics:
·         Mediterrani i  península Ibèrica;
·         insularis i cartes nàutiques d’àrees geogràfiques properes, com per exemple, uns perfils costaners de Roses i Port de la Selva;
·          guerra i places fortes, de les quals ens en parlarà el Sr. Díaz Capmany. i Catalunya. Més de 50 mapes del Principat, del 1605 a 1798, alguns de la prestigiosa família de cartògrafs francesos Sanson  (mapa 127).

El contingut està disposat de tal manera que a la dreta del llibre sempre trobareu la imatge cartogràfica reproduïda ocupant tota la pàgina, i a l'esquerra, tota la descripció detallada del document. Aquí és on es nota la mà precisa de la Inés Padrosa. La descripció s'inicia amb el títol del mapa i la menció de l'autor o autors, és a dir, el cartògraf, geògraf, i després el gravador i l'editor amb nom i cognoms i dates de naixement i defunció. També hi fa constar la data d'impressió de l'obra que ens molts casos no hi apareixia, però ella la determina a partir dels participants i la seva activitat. També s’hi inclou l'escala del mapa i les mides. En el cos de la descripció, seguint les pautes de la catalogació de mapes, fa una explicació de tots els detalls que hi apareixen, com ara les carteles, els marcs, les orles, elements vegetals, el tipus de lletra, els cartouches, els diferents títols disposats en finestres, signatures, personatges, etc. Val a dir que molts mapes de la col·lecció Mascort eren mapes solts, però que originalment s’havien publicat en atles. En aquests casos la Inés ha investigat en repositoris de col·leccions digitalitzades, en catàlegs de biblioteques o en repertoris bibliogràfics fins que ha pogut determinar en quina obra concreta havia aparegut el mapa en qüestió.

Una altra part molt important d’aquesta descripció és la contextualització l'autor i els fets representats. Aquestes explicacions ens aporten dades de com funcionaven els negocis de cartografia a l’època, molts passaven de pares a fills,  els millors cartògrafs eren els que innovaven  i els qui tenien més planxes... La Inés, a més a més, no s’oblida en aquesta explicació històrica de ressaltar el paper de les vídues i filles dels cartògrafs que en algun moment van portar el negoci familiar!

Finalment, com no podia ser d’altra manera en una obra feta per una bibliotecària, trobareu una extensíssima bibliografia que demostra fins on ha arribat la investigació de la Inés i quant d’útil pot ser aquesta obra per a altres col·leccionistes i institucions que disposin de mapes de la mateixa època.

En definitiva, ens trobem davant d’una obra extraordinària tant per estudiosos com per curiosos, un llibre per regalar, per gaudir-ne, per endinsar-se en el món de la cartografia i dels seus principals artífexs (Ortelius, Mercator, Beaulieu, Sanson, Blaeu, Bodenehr...), però també un llibre per posar en valor el patrimoni documental del Sr. Mascort i difondre una col·lecció cartogràfica fins ara en mans privades. Felicito a la Inés per aquest treball erudit....i al Senyor Mascort per la seva tasca editorial i pel bon gust a l’hora de seleccionar les peces que adquireix.

Nati Vilanova
Directora Biblioteca Fages de Climent

Fot. de Martí Dacosta

Paraules de Carlos Díaz Capmany

LA CARTOGRAFÍA.- PRESENTACIÓN CATÁLOGO.


En el pasado otoño, fui invitado amablemente a la presentación en Torroella de la Exposición de la Cartografía de la Colección Mascort. Pese al gran interés que tenía por acudir al acto no pude hacerlo por graves obligaciones familiares. Tenía noticias de la Fundación Mascort y sus importantes colecciones, pero cuando llegó a mis manos el libro catálogo que hoy se presenta aquí, quedaron desbordadas todas mis expectativas, mi grado de sorpresa fue enorme.
También es muy grande el agradecimiento que me permito dirigir al señor Mascort, por haber facilitado la publicación de esta obra, tan rica en contenido y tan cuidada en presentación. Ello es, sin duda, fruto del enorme valor emocional que para él tiene la Cartografía como medio de representación de escenarios donde se han producido sucesos importantes, tal como él mismo dice en las primeras líneas del Prólogo.
También antes de seguir adelante quiero felicitar a Inés Padrosa por el excelente y útil libro, rebosante de erudición, que ha hecho; y cuyas virtudes acaba de explicarnos, la Directora de la Biblioteca de Figueres, de manera insuperable. Gracias Inés por tu trabajo.

Gran parte de los grabados realizados durante la Edad Moderna que se nos ofrecen en el libro pueden inscribirse en el ámbito de la cartografía militar. De este  grupo voy a hablar un poco.
    
La aplicación de la pólvora a las armas, al empezar el Renacimiento, modificó notablemente el concepto y las formas tradicionales de hacer la guerra potenciando el factor terreno. El conocimiento del terreno será una disciplina indispensable al mando militar. El terreno es uno de los factores que contribuyen a la decisión.
Ciertamente el terreno no es el único factor a considerar en la estrategia o en la táctica. Se cuentan otros: misión, enemigo y medios propios, son los más clásicos. Pero el terreno, en su aspecto geográfico, es el único factor que puede conocerse exactamente y con precisión de antemano. No obstante, el terreno es un valor potencial, cuya utilización depende del mando. Bien usado, adquiere un valor trascendente. En otro caso sirve de nada o de muy poco.
El terreno, pues, necesita estudiarse y enjuiciarse: primero geográficamente; luego militarmente. Su examen detenido nos dice sus posibilidades de todo orden: tácticas (enlaces, visibilidad, viabilidad, cubrición, etc.); logísticas (recursos, transportes, etc.) y estratégicas (profusión de vías de comunicación y el rendimiento de ellas, grandes líneas geográficas reguladoras de los movimientos, etc.).
Los mandos militares, para decidir, necesitan tener a la vista imágenes que les reproduzcan  los terrenos conocidos o que les faciliten formarse idea anticipada de los desconocidos. Conocer el país extraño para invadirlo o el propio para defenderlo. Esa visión se la proporcionará la CARTOGRAFÍA.


La cartografía militar
Apenas descubierto el importante papel que el terreno había adquirido con el empleo de las nuevas armas, principiaron los esfuerzos para estudiarlo, conocerlo y describirlo. Especialistas que llevaban a los campos de batalla una formación científica, hasta entonces reñida con las armas, aplicaron a los reconocimientos y al levantamiento de los planos, puramente militares, los útiles estudios matemáticos.
Durante los siglos XVI y XVII, los ingenieros militares y los artilleros, fueron seleccionados entre el personal militar que demostraba un cierto interés o facilidad para las matemáticas y la arquitectura militar. Entre las habilidades que los distinguían estaba la del dibujo, en principio utilizado para las cuestiones más técnicas de la construcción. Sin embargo, estas capacidades fueron aprovechadas también para tareas de información, tal como la descripción y reconocimiento de territorios, la representación de campañas militares e, incluso, en tareas de espionaje.

A mediados del siglo XVII el uso de la cartografía era generalizado en la Europa Occidental, tanto como bien de consumo como en forma de útil de trabajo. El incremento de mapas y planos había sido espectacular, aunque el desarrollo fue muy desigual en las diferentes cortes europeas.

Ciñéndonos, o limitándonos, a la Edad Moderna, podríamos distinguir, a grandes rasgos, tres grandes modos de representación de la cartografía de carácter militar en función de su contenido y la forma como se trata: las corografías territoriales; las vistas y escenas de batallas, y las planimetrías.
GRABADO 41.- Nicolás de FER.- ROSELLÓN y AMPURDÁN (parte)
Las corografías militares: son el resultado de superponer información de carácter estratégico a la descripción geográfica del territorio. En este modo los aspectos militares son muy concretos: interés por los caminos y los pasos (collados de montaña, puentes) y por las fortificaciones, que en muchos casos adquirirán un carácter ornamental y serán representadas mediante su planimetría esquematizada y dispuestas en la imagen en forma de orla. Una buena parte de mapas territoriales fueron hechos por militares.
GRABADO 88.- BEAULIEU.- ISLA DE LOS FAISANES.
Las vistas de ciudades y las escenas de batallas o asedios: pensadas tanto como recurso pedagógico como imagen informativa, fueron canalizadas principalmente para un aprovechamiento comercial, e impulsadas por los gobernantes como una forma de propaganda. Los conflictos bélicos de la segunda mitad del siglo XVII y principios del XVIII proporcionarán los escenarios, y los objetos representados serán las plazas fuertes, y batallas Otra característica propia de estas imágenes es la componente narrativa de la obra. En la guerra de Sucesión, destaca el paso de la representación figurativa de las tropas al uso de signos convencionales para indicar las unidades; también se dibuja la red de trayectorias de tiro de las baterías.
GRABADO 68.- ANÓNIMO.- PLAZA FUERTE DE SAN FERNANDO.
Las planimetrías: son, para muchos, la expresión más auténtica de la cartografía militar, ya que aúnan la corrección geométrica con una utilidad práctica inmediata, sea para planificar, para construir, para pasar al ataque o para defender una posición. Las planimetrías pretenden ser objetivas, científicas. Mateo CALABRO, que fue director de la Academia de Matemáticas de Barcelona, afirmaba que entre los modos de representación era la planimetría el que el ingeniero militar debía dominar.

Cada uno de estos modos de representación evolucionó con el paso del siglo XVII al XVIII. Por un lado por el cambio de gustos en lo estético; por otro, por la paulatina ordenación de la actividad cartográfica de los militares. En el año 1691 se funda en Francia el Cuerpo de Ingenieros, los ingenieros del rey. El mismo Vauban estuvo preocupado por uniformar la práctica cartográfica de los ingenieros. Un trayecto parecido sigue la ordenación emprendida en España. Felipe V fundó en el año 1710 el Real Cuerpo de Ingenieros, y en el 1711 la Real y Militar Academia de Matemáticas de Barcelona.
La voluntad que subyace en las distintas reglamentaciones que se publicaron en España, y en Europa, a lo largo del siglo XVIII, sobre la actividad de los ingenieros militares, es unificar y sistematizar los diferentes componentes de la delineación de planos.

Los distintos tipos de cartografía que llevaron a cabo los militares los podemos encontrar en la celebrada obra de BEAULIEU: cartógrafo francés que trató el tema militar. Destaca por su elevada producción, parte de la cual hace referencia a Cataluña. Utilizó los diferentes modos de representación descritos. Pese a que su temática era militar, la finalidad que buscaba era más bien comercial: la de dar noticia gráfica de las victorias francesas para mayor gloria de su monarca. En París existía una cierta industria de este tipo que competía por publicar rápidamente los últimos acontecimientos de forma que con frecuencia se aprovechaban las planchas de campañas anteriores que se actualizaban con las novedades de nuevas campañas, o no.
Para acabar haré unos comentarios sobre dos grabados, dos vistas, de BEAULIEU, que representan dos acontecimientos separados casi cincuenta años y que complementan, de algún modo, lo que acabo de decir. Estos grabados se refieren a los sitios de Roses de 1645 y 1693. (Grabados 99 y 100 del libro).
Son dos grabados, preciosos a mi gusto, y casi idénticos. Tienen el mismo primer plano, el mismo fondo con las montañas y el mar, la misma perspectiva de la plaza. Pero, el primero es fiel a la acción bélica que representa y el segundo no. El primero fue estampado en vida de BEAULIEU  (su muerte ocurrió en 1674); el segundo fue editado en 1694, por el taller que regentaba su sobrina.
GRABADO 99.- BEAULIEU.- SITIO DE ROSES 1645
El primero, Sitio de 1645, es fiel a la acción bélica que representa, tanto por el despliegue del campo atrincherado, frente a los baluartes de San Juan y San Felipe, como por el dibujo de las voladuras que causaron las brechas que  determinaron la rendición de la plaza.
GRABADO 100.- BEAULIEU.- SITIO DE ROSES 1693.
El segundo, Sitio de 1693, repite la misma disposición del campo atrincherado, cuando en esta ocasión el ataque se produjo por la parte opuesta de la plaza, frente a los baluartes de Santiago y de Santa María.
GRABADO 101.- BEAULIEU.- SITIO DE ROSES  1693.
Lo dicho para el grabado de 1693 es extensivo al grabado que ahora presento, en lo que se refiere a la parte inferior.
GRABADO 30.- LEPAUTRE.- SITIO DE ROSES 1693.
Un grabado de LEPAUTRE (Grabado 30), autor coetáneo de la segunda acción, confirma, sobre el plano, que el ataque, en el año 1693, se realizó desde Levante.

Concluyo. Los grabados 99 (Sitio de 1645) y 100 (Sitio de 1693) tienen, los dos, un valor propagandístico. Aunque el  99 (Sitio de 1645) tiene, además,  un valor pedagógico al ser fiel a la acción bélica que representa.

Los anteriores comentarios no comportan demérito a los grabados. Sin duda respondieron, en su momento, a la finalidad que se proponía el autor: la difusión de una hazaña para mayor gloria del monarca. Hoy son elementos importantes para la investigación histórico militar, además del valor artístico y suntuario que, sin ninguna duda, tienen.
Muchas gracias por su atención.  
Figueres, 15 de febrero de 2019.
Carlos Díaz Capmany.

El sr. Ramon Mascort i Inés Padrosa (Fot. de Martí Dacosta) 
Ramon Mascort, Carmen Pascual de Mascort, Mariona Comellas i Inés Padrosa.

Diego Borrego, César Barrenechea, Felipe Redal, Inés Padrosa, Ramon Mascort, Carmen Pascual de Mascort, Héctor Amelló, Elena Salazar, José Luis Torres i Nati Vilanova.
Carlos Díaz Capmany, César Barrenechea, Nati Vilanova, Inés Padrosa i Ramon Mascort.

 La millor Col·lecció Cartogràfica editada en un llibre. Empordà Digital

diumenge, 3 de març de 2019

Presentació del Quadern de la Revista de Girona "Viatgers"

2 de març de 2019 és el dia escollit per presentar el nou Quadern de la Revista de Girona

La monografia es titula "Viatgers" i l'autor ha estat Manolo Moreno, llicenciat en història i màster en arxivística.

L'acte va ser presidit per l'alcalde Pere Torrent i va comptar també amb la presència de Rosa Ma. Gil, directora de la col·lecció, Rafel Noguer representant de Caixabank i a mi em va tocar fer la presentació de l'autor i el llibre. Tot un honor!!

Va ser un acte molt bonic, en un marc incomparable i molt emotiu!! Acompanyat dels amics i la família. Un éxit !!

Tot seguit deixo una part de les paraules que li vaig dedicar


PRESENTACIÓ MONOGRAFIA VIATGERS DE MANOLO MORENO
2019.03.02
Bon dia amics,
Benvolgut sr. alcalde, sra Rosa Ma Gil, sr Rafel Noguer, sr Manolo Moreno. Amics benvinguts tots!
En primer lloc voldria felicitar a les institucions que permeten la continuitat de la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona, Guies i Monografies: l’Obra Social de La Caixa i la Diputació de Girona i la persona que en té cura, que s’escau en la directora Rosa Ma. Gil.
Avui tenim la satisfacció de poder presentar el darrer Quadern que surt a la llum, que correspon a la darrera obra de l’historiador Manolo Moreno a qui felicito efusivament. I, per presentar-lo, el lloc més adient no podia ser altre que la Biblioteca de Peralada. De manera que, felicito el bon encert de Rosa Ma. Gil, directora dels Quaderns per l’elecció.

Va ser una grata sorpresa la petició de la presentació d’aquest volum. Des que es va traslladar a Sòria havíem mantingut contacte per qüestions de consulta mitjançant  correu electrònic. En un dels darrers em deia en un correu que em volia demanar un petit favor i vaig pensar que es tractaria d’alguna qüestió de recerca, de localització de material, però no… i avui ja ha arribat el “gran dia” per l’autor.




Tal com deia, va ser una grata sorpresa perquè amb l’amic Manolo Moreno al llarg de la vida hem compartit moltes vivències tant des del punt de vista personal com de la nostra formació -durant l’época dels estudis al Col·legi Universitari de Girona a (1991 UdG)-  i, més tard, en l’exercisi professional. Ja fos a través de l’Institut d’Estudis Empordanesos, en el jurat dels Premis Albert Compte, des de l'Arxiu Central dels Jutjats de Figueres del qual n’era el responsable, així com en actes culturals diversos i, per descomptat, en el meu lloc de treball, a la biblioteca i arxiu de Peralada.

La majoria dels qui ens trobem avui aplegats aquí és perquè el coneixem. Sabem que ha estat una persona perseverant, que sempre s’ha preocupat de mantenir el caliu intel·lectual i sabem que en ell s’uneixen la curiositat, i l’esperit excursionista i viatger de tal manera que ha aconseguit que la seva afició n’hagi esdevingut objectiu d’estudi. 


De manera que l’obra que avui presentem destil·la el profund coneixement del tema i podríem dir que conté el pòsit de tota una vida d’estudi relacionat amb els viatgers.
A més d’aquest coneixement a fons, s’ha de dir que tots els seus treballs tenen fama de ser contrastats i documentats, en definitiva: fets a consciència!

Dit això m’agradaria incidir en algunes de les característiques dels Quaderns de la Revista de Girona.
Són unes obres de difusió, de fàcil lectura, amb una bona maquetació, però que ens poden portar a engany, ja que per les seves característiques poden semblar obres fàcils. Espero no se’m mal interpreti, ja que puc parlar per experiència pròpia i en sóc una gran partidària. Però la síntesi de continguts és un dels exercisis més difícils per a qualsevol escriptor.
Amb això vull dir que la col·lecció té el mèrit de fer assequibles treballs fets amb profunditat per especialistes experts en cadascuna de les matèries, com és el cas del que avui presentem.



I entrant en matèria… Crec que si preguntem a qualsevol persona si li agrada viatjar coincidirem en què la resposta serà una gran afirmació. A qui no li agrada ?  A ben pocs… segur. Però, nosaltres estem pensant en un viatge o una manera de viatjar del s. XX i XXI, amb unes comoditats, tant pel que fa a mitjans de transport com en les comunicacions. Impensables amb anterioritat
Aquesta premissa l’hem de tenir molt en compte en el moment de fer la corresponent immersió en el quadern que Manolo Moreno ens ofereix dedicat a quatre segles de viatges.

Tal i com veurem, el concepte de viatge ha anat canviant al llarg dels temps, de la mateixa manera que ho han fet els objectius dels seus protagonistes.
Tot i amb això, hi ha hagut gent inquieta que buscava la manera de desplaçar-se a altres indrets i ho havien de fer amb uns mitjans de comunicació que canviaven segons el moment, el lloc i l’época, i depenia si eren viatgers terrestres -i empraven lliteres, carruatges, furgons, cadires de mà, diligències, fins a arribar al ferrocarril-, o marítims amb galeres o vaixells. Tot aquests mitjans queden molt ben detallats en diferents capítols de l’obra.
Així mateix, l’autor ens alerta sobre els perills als quals es veien sotmesos els viatgers d’aquests segles. Sempre havien d’estar a l’aguait dels constants ensurts ocasionats per pirates, bandolers, lladres i trabucaires. Viatjar podia esdevenir un vertader problema !!
Una de les primeres afirmacions que surt en el llibre és que Girona és terra de pas. I, efectivament, ho és. Això ens ha representat molts problemes quan s’han originat conflictes bèl·lics, però pel cas que ens afecta hem de dir que ha estat privilegiada perquè la seva situació ha beneficiat la producció literària viatgera.
En el llibre es recullen més de vuitanta relats de viatgers. Encara que alguns no ho eren propiament, ja que el viatge de cadascun d’ells responia a un objectiu ben diferent al del viatger entes com a tal, ja que tant podía respondre a una missió militar, com cartogràfica, religiosa, mèdica o de coneixement del territori en el sentit ampli de la paraula.  Però el que va  succeir és que deixaren escrites les seves impressions i, amb els anys, s’han convertit en obres d’obligada referència.
Manolo Moreno desglossa els viatgers per períodes donant els trets bàsics per a cadascuna de les époques: els de l’Antic Règim; els il·lustrats dels quals més d’una vintena s’aproparen per terres gironines; els del Barroc, i els romàntics i aventurers del s. XIX, amb més d’una trentena. Per altra part els diferència per nacionalitats, així podem trobar els viatgers francòfons i els anglosaxons, entre els que destaquen Swinburne, Townsend i Young.
Distingeix també els qui fan el viatge per mar o per terra. Es deté en els viatges de Carles V; en el del Gran Duc de la Toscana Cosme III de Médicis; en els dels diplomàtics i religiosos (el cardenal Barberini), en cosmògrafs com el portugués Pedro de Texeira i en el Discurs de l’enginyer militar Antonio Borsano.
O en aquells que feien el viatge a peu, predecessors de Josep Ma Espinàs, com Cuelbis i Zamora.
Pel que fa a les nostres contrades són imprescindibles els relats del valencià Antonio Ponz i els de Francisco de Zamora, qui nascut a Conca, va visitar les nostres terres en dues ocasions i va deixar l’obra de referència “Diario de los viajes hechos en Cataluña”.
També ha dedicat un capítol a les dones viatgeres. S. XIX. Ja hem dit  els perills que podía representar un viatge, i encara més si era una dona qui l’emprenia. Al llarg de la historia, algunes havien viatjat disfressades d’home i altres havien deixat els seus escrits sota pseudònims per no ser descobertes.
Segons cita Manolo Moreno, a les comarques gironines en el segle XIX hi van presents tres fémines: Lady Holland, Valérie de Gasparin i l’escriptora Emilia Pardo Bazán.

Ens adonem que la literatura de viatges és un gènere molt ampli que ha anat evolucionant al llarg de la història. Tal com deia Ortega i Gasset “jo soc jo i la meva circumstància”; per això, cada relat estarà condicionat pel narrador, per les seves experiències i els seus prejudicis.

Per aquest motiu, els llibres de viatges han tingut els seus partidaris i els seus detractors i probablement per això hi ha els fervents partidaris de les guies tipus Murray o Baedeker, les quals es limitaven a esmentar els llocs a visitar, sense apreciacions ni valoracions personals.

Però el que és cert  és que s’estan descobrint relats que ofereixen informació de 1ª mà  procedent del testimoni directe dels llocs, dels seus monuments, de la seva gastronomia, del seu patrimoni  i de col·leccions artístiques avui desaparegudes, motius pels quals en les darreres dècades han estat revaloritzats.
Es troba en aquest cas el manuscrit que Manolo Moreno va descobrir a Peralada i del qual en parlaré més endavant.




Ara bé, com que el resultat  de l’estudi  acadèmic ja el podran veure quan tinguin el llibre a les mans, m’agradaria incidir en algun aspecte concret:
Tal i com deia al principi un dels punts de confluència amb l’autor al llarg dels anys ha estat la biblioteca on ens trobem. Lloc on ha vingut per consultar els seus fons en diverses ocasions. Precisament va ser ell qui, deu fer cosa de 30 anys, va descobrir l’interessantíssim manuscrit titolat “Peregrinacio dela Yda de Cathaluña”, escrit per un frare franciscà valencià comença a finals de l’any 1586.
Tal i com el títol diu, el frare va “peregrinar”per diferents poblacions catalanes en les quals describia els edificis religiosos i el seu patrimoni artístic. Aquest és un testimoni de primera mà que descriu monuments despareguts i que ell ja l’ha emprat en els seus treballs dedicats a l’Empordà i, a l’obra que presentem, li dedica un capítol fent el seguiment que ell mateix va fer pels diferents llocs de les terres gironines.
I, ja que estem a l’Alt Empordà, citaré un capítol interessant pels figuerencs que és el de la celebració de les noces de Felip V amb Maria Lluïsa de Savoia, a la capital de la comarca. Un esdeveniment trascendental per a la vila figuerenca que va quedar reflectit en el relat d’Antonio de Ubilla publicat el 1704.
I si parlem de l’aspecte estètic i m’agradaria incidir en l’aportació de les escaients il·lustracions. L’obra disposa d’un total de 128 fotografies.
Totes molt ben estudiades, però cal recordar que sempre resulta difícil fer-ne la tria, i encara més quan tant el text com les il·lustracions estan subjectes a una normativa.

L’autor ha inclòs imatges de diferents arxius locals (Biblioteca-Arxiu del Palau de Peralada, de la Biblioteca Fages de Climent de Figueres, del CDRI de Girona, de Sant Feliu de Guíxols, de la Cerdanya, de la Cartoteca de Catalunya, de l’Ateneu Barcelonès, de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, de la Biblioteca de Catalunya, de la Biblioteca Pública de Sòria, de la Biblioteca Nacional de Madrid i del propi autor.
Pel reguitzell d’arxius que acabo d’esmentar ja es veurà que Manolo Moreno ha dedicat una especial atenció a les imatges que acompanyen els escrits.

Tot sigui dit…, la primera que apareix en el llibre correspon a la de la Biblioteca de Peralada. Un dels llocs que preserva gran nombre de llibres de viatges per haver estat tant D. Antoni, comte de Zavellá, com D. Tomàs, comte de Peralada, viatgers empedreïts. Ells mateixos es qualificaven com a “locomòbils” i, per aquest motiu, l'any 2013-14 els hi vaig dedicar l'exposició "Viatges i Viatgers. De Colom als Comtes de Peralada", mostra que, evidentment, va venir a veure l'autor.

Algunes de les imatges que il·lustren el text són fruit de l’art dels propis narradors o dels dibuixants professionals que acompanyaven als amfitrions en el seus desplaçaments; amb elles pretenien reflectir amb major fidelitat les imatges dels llocs visitats. Aquest és el cas dels bonics dibuixos de Pier Maria Baldi de “Cataxes” i “Roses”, aquest il·lustardor va ser membre del seguici de Cosme III de Médicis en el seu viatge per la Península ibèrica. O també les il·lustraciones fetes pel gran artista romàntic francès Gustave Doré, tan conegut per haver fet les del Quijote, en la monografia de Manolo hi són perquè acompanyaren l’obra Voyage en Espagne de l’escriptor i col·leccionista d’art francès, Charles Davillier.
Però, entre aquestes 128 imatges tenen un gran pes específic les fotografies de Josep Ma. Cañellas reunides a l’Àlbum Rubaudonadeu (1889), i els gravats. D’aquests en podem distingir-ne de quatre tipologies: els cartogràfics, les vistes, els retrats i els itineraris.
Entre els primers, o sigui els cartogràfics, destacaria les obres de tres autors diferents:
Primer el que il·lustra la portada que correspon al mapa de 1716 de Oleguer de Taverner y de Ardena, comte de Darnius, que es conserva a la Cartoteca de Catalunya.
En segon, el mapa manuscrit de Ambrosio Borsano del s. XVII, preservat a la Biblioteca Nacional de Madrid.
I, en tercer, una molt bona representació de l’obra de l’enginyer militar francès, Sébastien de Pontault, sieur de Beaulieu (s. XVII), en aquest cas procedents de la Cartoteca de Catalunya. Tots els seus gravats corresponen a l’obra coneguda popularment amb el nom de Petit Beaulieu, encara que el títol oficial era Les plans et profils des principales villes et lieux considerables de la Principauté de Catalogne. Entre els que s’hi compten perfils, planimetries i mapes físics de diferents llocs de les comarques gironines: un perfil d’Ostalric, la Jonquera, la costa per la zona de Palamós, una vista de Cadaqués, Figueres, Puigcerdà, Palamós, …

En resum, en aquesta ocasió Manolo Moreno ens llega un llibre que a molts ens hauria agradat d’escriure (a mi mateixa!). Un llibre que ens transportarà a altres époques i que ens ajudarà a conèixer un altre important llegat: els d’aquells que van trepitjar les comarques gironines i en van deixar el seu testimoni.

Inés PADROSA GORGOT