"Damià Mateu al Dominical del Diari de Girona"

"'L'Ajuntament de Peralada atorga el Roc d'Or a Marcial Hernández"

EL ROC D'OR DE PERALADA PER A MARCIAL HERNÁNDEZ

 

L'Ajuntament de Peralada decideix donar la màxima distinció: "el Roc d'or" a Marcial Hernández qui ha estat durant 33 anys el secretari del municipi.

L'acte va ser molt entranyable i ens hi aplegaren moltes persones que durant aquests anys hem mantingut relació professional i d'amistat amb l'homenatjat.

L'ex alcalde de Peralada, Joan Padern Casanovas, va ser l'encarregat de fer el panegíric. L'elecció no podia ser més encertada, ja que ambdòs vàren conviure en el consistori durant més de vint anys!!

 

 

Pere Torrent, alcalde de Peralada, en el moment de la
presentació, i Marcial Hernández
secretari de l'Ajuntament (Fot. Inés Padrosa)

 

Joan Padern, exalcalde de Peralada, en el moment del
parlament, Pere Torrent, alcalde de Peralada
i Marcial Hernández secretari de
l'Ajuntament (Fot. Inés Padrosa)

 

 

Joan Padern, exalcalde de Peralada, Pere Torrent,
alcalde de Peralada i Marcial Hernández
secretari de l'Ajuntament (Fot. Inés Padrosa)

Joan Padern, exalcalde de Peralada, Pere Torrent,
alcalde de Peralada i Marcial Hernández
secretari de l'Ajuntament (Fot. Inés Padrosa)

 

Manel Miró, Inés Padrosa, Marcial Hernández,
José Luis Torres i Jaume Barrachina.

 

 

 

Tot seguit les paraules de Joan Padern:

 

En primer lloc, vull agrair a l'Ajuntament de Peralada i

especialment al seu alcalde, en Pere Torrent, que m'hagin

proposat per fer la glossa de l'avui homenatjat i benvolgut

Marcial Hernández. Com la majoria de vosaltres sabreu, en

Marcial ha estat el secretari d'aquest consistori durant els

darrers 33 anys, on ha desenvolupat la seva tasca amb una

dedicació plena i absoluta. Per aquesta raó, us avanço ja,

que no serà fàcil comprimir en uns escassos minuts una

trajectòria tan llarga, tot i que compto a favor meu amb el

fet d'haver treballat al seu costat durant, ni més ni menys,

que un quart de segle! 4 anys com a regidor i 20 anys com

a alcalde.

Per explicar qui és en Marcial hem de retrocedir en el

temps fins a l'any 1981 en una època que l'alcalde era

l'amic i bon mestre Enric Serra, malhauradament ja

desaparegut. Aquells eren uns temps complicats, el país

sortia d'una dictadura i durant dècades, els càrrecs polítics

havien estat designats a dit; a més, a Peralada, la

immensa majoria dels habitants érem catalans de soca-rel

no gaire acostumats a la gent de fora. Per aquesta raó,

l'arribada d'un jove de parla castellana, que s'havia de fer

càrrec de la gestió administrativa de la població, va ser, per

als nostres paràmetres, tota una convulsió! Més d'una

vegada, en boca de gent del poble vaig haver d'escoltar:

“ai, Senyor, ara què ens passarà, perquè aquest senyor no

ens enten quan parlem català, ni nosaltres a ell quan ho fa

en castellà!!”

Així les coses, allà teníem en Marcial: Un jove que s'ho

havia currat a la vida; nascut en una família vinculada a la

mineria, havia fet el batxillerat en un seminari basc, on

havia anat vestit amb un hàbit “que tenia veinte mil

botones y piel de rana”; que anys més tard s'havia tret la

carrera tot solet, estudiant i pencant a la vegada mentre

vivia a Santa Coloma de Gramanet; que havia treballat uns

mesos a l'Ajuntament del Port de la Selva; i que amb els

seus coneixements i determinació havia guanyat la plaça

de Secretari a l'Ajuntament de Peralada; població on

estava decidit a emprendre la seva trajectòria.

Espavilat com era, de seguida va fer-se una

composició del lloc i del context; en la seva primera

intervenció ens digué: “vengo con el deseo de poderos

ayudar, quiero participar en las actividades i en la vida de

la población, y en definitiva, formar part del pueblo”.

Aquestes paraules no van ser només una declaració

d'intencions sinó que es van convertir en una realitat. En

Marcial va saber bregar amb la situació social i política

complicada que es vivia en el nostre municipi en asquells

moments i, de mica en mica, es va anar identificant i

arrelant a la població: va aprendre català, va comprar-se la

casa de la Pujada del Rector, a sota el campanar, i avui en

dia, podem dir que és tant peraladenc com qualsevol altre.

Pel que fa a la feina, rapidament va assumir les

responsabilitats inherents al càrrec i puc dir amb ple

coneixement de causa, que per sobre de tot, sempre va

tenir l'interès general del poble en el seu punt de mira.

En el quart de segle que vam treballar plegats, les vam

veure de tots els colors: hi va haver moments dolços i

moments difícils; quan vam poder celebrar quelcom ho

vam fer, i quan ens vam donar alguna patacada, vam saber

aixecar-nos el més ràpid possible.

La transformació del municipi durant els 33 anys seus

de gestió no ha estat petita. Quan en Marcial va arribar a

Peralada, el municipi era i és un dels més grans de la

província i basava la seva economia en tres sectors molt

clars; la pagesia, les caves i el Casino, que feia dos anys i

escaigs que havia obert portes i va fer explotar

l'economia; avui en dia i després de treballar molt,

Peralada és un indret que s'ha diversificat àmpliament. A

poc a poc, vingueren el golf i les urbanitzacions, i

Peralada es va convertir en un indret conegut arreu com a

destinació turística, esportiva, gastronòmica,

mediambiental i d'oci. Per tant, el canvi ha estat molt gran.

Però res d'això hauria estat possible sense una bona

entesa entre la gent del consistori, perquè com us deia

abans, el més important va ser que tots teníem clar que

havíem de treballar per l'interès general del poble.

D'anècdotes n'hi han tantes com vulgueu; com a

principis dels 90, quan vam crear el primer cos de vigilants

municipals fora de la capital en veure'ns desbordats per la

presència massiva de cotxes a la població; d'una banda, hi

havia els vehícles dels empleats del Casino, que ja en

aquells dies n'eren més de tres-cents; i de l'altra, els

automòbils dels turistes i visitants de cap de setmana; tot

plegat, un enrenou de cotxes al qual calia posar ordre.

També cal destacar la producció de la primera edició del

Festival Castell de Peralada, avui en dia, llavors als albors i

avui totalment consolidat com a referent cultural del país. I

sense oblidar la visita de la Reina d'Espanya, la qual ens va

fer anar de corcoll amb les preparacions i ens va obligar a

posar-nos al dia de tot el protocol que exigia l'ocasió. A mi

mateix, un membre de la casa reial, em va dir que quan

pugés les escales al costat de la monarca “me tenia que

colocar a la izquierda”, i quan li vaig demanar “si la Reina

ensopega i cau què faig?”, em va dir “nada, no la

toque!”.... qui havia d'imaginar, que després d'endreçar tot

el poble com mai, la Reina ens demanaria per anar al

lavabo de l'Ajuntament, en el qual, tot i ser nou i estar

molt net, li faltava una cosa... que ara no us diré.... oi

Marcial?

Però més enllà d'anècdotes, hi ha una faceta de'n

Marcial de la qual a Peralada n'hem sortit molt beneficiats i

que cal destacar; parlo del seu interès per la cultura en

general i per l'arqueologia en particular. Tot va començar a

finals dels vuitanta, quan per pur atzar, en obrir-se unes

rases a la carretera de Garriguella van aparèixer unes

àmfores que serien l’origen dels importantíssims

descobriments arqueològics fets durant els següents trenta

anys.

Aquest èxit de l'arqueologia no hauria estat possible

sense la sistemàtica i constant vigilància que en Marcial va

exercir sobre qualsevol forat, rasa, pou o excavació

realitzat a Peralada. Sense la seva tenacitat aquestes

troballes casuals haurien quedat només en una anècdota o

una conversa entre els operaris i mai més n'hauríem sabut

res.

Gràcies al Marcial, aquestes troballes casuals es van

anar multiplicant fins a aconseguir captar l’atenció del

Servei d’Arqueologia de la Generalitat que amb el temps,

duria a terme la primera excavació arqueològica científica

realitzada mai a Peralada. Els resultats d’aquella excavació,

realitzada l’any 1989, van ser extraordinaris doncs a Sant

Bartomeu es van trobar, per primer cop a l’Alt Empordà, les

restes d’un poblat ibèric fortificat com el d’Ullastret.

Tot això va afavorir la realització de més excavacions:

a la Plaça Muntaner, a la Plaça Gran, a la Plaça de

l’Església, a Sant Domènec, a la Casa de les Bombes, al

Camp de Golf. I aquestes excavacions van donar peu a

troballes com la muralla ibèrica a la casa de la Lola Palau,

les restes del Castro Tolon d’època carolíngia, l’antic castell

dels comtes, el convent romànic a sota Sant Domènec o el

mancús d’or de Ramon Berenguer III.

Hi ha una troballa, però, que mereix ser explicada amb

una mica més de detall: tot va succeir un dia en una visita

d'obres pel cementiri que havia aparegut a les excavacions

de la plaça de l'Església, quan jo li vaig donar una puntada

de peu a un objecte ple de verdet que al meu parer

semblava una llauna de sardines i en Marcial, de cop i

volta, va dir “espera! Qué es esto? Déjame ver..... Lo voy

a limpiar, parece ser interesante”... A lo que jo li vaig

contestar “ja cal que et rentis bé les mans!”, segur que

m'enteneu, allò acabava d'aparéixer d'enmig d'un lloc ple

de tombes i cadàvers... però en Marcial no em va fer cas,

estava molt excitat amb l'aparició, ho va netejar una mica i

em va dir, “Creo que hemos encontrado una cosa muy

importante”. Dies més tard, una investigació corroborava

el seu olfacte per l'arqueologia: Acavàbem de trobar

l’extraordinària Matriu de Segell del Vescomte Guillem VI

de Castellnou, la peça més important que hi ha al Museu

de Sant Domènec.

Arran de les troballes arqueològiques voldria ressaltar

un fet: i és la generositat de'n Marcial, perquè mentre

d’altres que troben antiguitats a Peralada se les guarden a

casa o fan negoci amb elles, en Marcial no ha dubtat mai

que aquell o qualsevol altre objecte, alguns valorats en

veritables fortunes, no havien d’estar penjats a la paret de

casa seva sinó exposats dins la vitrina d’un museu perquè

tothom en pogués gaudir-los.