El resum de la dissertació, unes imatges de record i si cliqueu aquí podreu veure i sentir la dissertació del dia 20 de juny!!
ELS JARDINS DEL CASTELL DE PERALADA
Inés Padrosa Gorgot
La construcció dels jardins del
Castell de Peralada la podem emmarcar dins la represa de l’art de la jardineria
que té lloc durant el segle XIX a Catalunya, quan les famílies burgeses o les
terratinents benestants decideixen enaltir les seves llars incorporant aquests espais.
Va ser, doncs, ara farà cent
quaranta anys, quan D. Antoni de Rocabertí, comte de Zavellà, i D. Tomàs de
Rocabertí, comte de Peralada, en instal·lar-se a Peralada iniciaren tot un
seguit de reformes fonamentades en la seva formació i relacions amb la capital
francesa i amb l’illa de Mallorca. A les millores dutes a terme a l’interior
del Castell i del Convent del Carme, es sumaren les destinades a embellir el
seu entorn i així, a l’igual que tot castell francès gaudia d’un gran parc o
jardí, els dos germans decidiren dignificar el de Peralada à la façon française integrant els terrenys limítrofs, entre els
quals s’hi trobava l’anomenat Lo Bosch
del Comte, amb el corresponent arranjament
i enjardinament. L’encàrrec es va fer a un dels més reputats dissenyadors de
jardins resident a Paris: François Duvillers (1807-1881), ”Architecte
paysagiste dessinateur de parcs et jardins”.
En els jardins de Peralada
s’incorpora la tipologia que seguia el model de Le Nôtre – jardí geomètric
francès dels castells de Versalles o Chantilly– que s’observa en els parterres
de les parts sud i oest més properes al Castell i, l’estructura tipològica del
jardí paisatgístic anglès, de formes sinuoses, s’implanta a la resta del jardí.
En el seu origen, l’extensió dels
jardins fou de 3 hectàrees i 38 àrees (33.800 m2), i segons la llegenda
adjunta al plànol hi hauria d’haver fins a 63 zones diferenciades, entre les
quals s’esmenten l’Avenue des orangers,
els Chemins vicinaux, el Laberynthe, el Tir au pigeon, el Jeu de
cricket, l’Habitation du jardinier,
el Gymnase, o bé el Kiosque de Pinus Pinea. La vegetació que
Duvillers incorpora és rica i variada, tant pel que fa a fruiters productius com
a plantes i arbres ornamentals amb espècies que ha vist ben aclimatades a
indrets de latituds similars com Còrsega o Mònaco i d’altres d’exòtiques
pròpies de països orientals, assolint fins a 158 varietats.
Els anys no passen debades, i
tant la distribució de l’espai com les espècies que avui conformen els jardins
han sofert modificacions; les unes realitzades voluntàriament per qüestions
estètiques o pragmàtiques, primerament pels nous propietaris i descendents dels
comtes en la primera dècada del segle XX, més endavant, als anys 30, per Miquel
Mateu, així com en èpoques més recents, mentre que les altres han estat fruit
dels avatars climatològics. Així, per exemple, sabem que “l’any de la fred” (1956),
moriren molts dels eucaliptus i tarongers.
A
la conferència del 20 de juny l’assistent tindrà ocasió de veure reproduccions
de documents originals com els plànols de François Duvillers, la seva monografia
de Les Parcs et jardins (1878), que també
incorpora el plànol de Peralada, i una part del seu epistolari amb Antoni de Rocabertí
(custodiat a l’Arxiu del Regne de Mallorca); els àlbums impresos a l’Escola de Palaci els quals porten els
títols “Catálogo de Plantas del Parque del Conde de Peralada” i “Catálogo de
frutales del Conde de Peralada”, una nodrida representació de bibliografia
adquirida pels comtes com revistes i llibres d’horticultura, jardineria,
mobiliari rústic i monografies de botànics coetanis, així com la única campana-hivernacle
conservada del s. XIX.
Inés Padrosa i el Sr. Josep M. Vives, president de la Institució Catalana d'Estudis Agraris. |
Abans de començar la dissertació sobre els Jardins. |
Amb el Sr. Vives i el fill de José Carrillo de Albornoz. |
Amb Ester Baron i M. Mercè Compte. |
Amb José Luis Torres, Montse Rivero, Josep M. Vives, la vídua de Josep Batlle. |