EL ROC D'OR DE PERALADA PER A MARCIAL HERNÁNDEZ
L'Ajuntament de Peralada decideix donar la màxima distinció: "el Roc d'or" a Marcial Hernández qui ha estat durant 33 anys el secretari del municipi.
L'acte va ser molt entranyable i ens hi aplegaren moltes persones que durant aquests anys hem mantingut relació professional i d'amistat amb l'homenatjat.
L'ex alcalde de Peralada, Joan Padern Casanovas, va ser l'encarregat de fer el panegíric. L'elecció no podia ser més encertada, ja que ambdòs vàren conviure en el consistori durant més de vint anys!!
.JPG) |
| Pere Torrent, alcalde de Peralada, en el moment de la presentació, i Marcial Hernández secretari de l'Ajuntament (Fot. Inés Padrosa) |
.JPG) |
| Joan Padern, exalcalde de Peralada, en el moment del parlament, Pere Torrent, alcalde de Peralada i Marcial Hernández secretari de l'Ajuntament (Fot. Inés Padrosa) |
.JPG) |
| Joan Padern, exalcalde de Peralada, Pere Torrent, alcalde de Peralada i Marcial Hernández secretari de l'Ajuntament (Fot. Inés Padrosa) |
.JPG) |
| Joan Padern, exalcalde de Peralada, Pere Torrent, alcalde de Peralada i Marcial Hernández secretari de l'Ajuntament (Fot. Inés Padrosa) |
.JPG) |
| Manel Miró, Inés Padrosa, Marcial Hernández, José Luis Torres i Jaume Barrachina. |
Tot seguit les paraules de Joan Padern:
En primer lloc, vull agrair a l'Ajuntament
de Peralada i
especialment al seu alcalde, en Pere
Torrent, que m'hagin
proposat per fer la glossa de l'avui
homenatjat i benvolgut
Marcial Hernández. Com la majoria de
vosaltres sabreu, en
Marcial ha estat el secretari d'aquest
consistori durant els
darrers 33 anys, on ha desenvolupat la seva
tasca amb una
dedicació plena i absoluta. Per aquesta
raó, us avanço ja,
que no serà fàcil comprimir en uns escassos
minuts una
trajectòria tan llarga, tot i que compto a
favor meu amb el
fet d'haver treballat al seu costat durant,
ni més ni menys,
que un quart de segle! 4 anys com a regidor
i 20 anys com
a alcalde.
Per explicar qui és en Marcial hem de
retrocedir en el
temps fins a l'any 1981 en una època que
l'alcalde era
l'amic i bon mestre Enric Serra,
malhauradament ja
desaparegut. Aquells eren uns temps
complicats, el país
sortia d'una dictadura i durant dècades,
els càrrecs polítics
havien estat designats a dit; a més, a
Peralada, la
immensa majoria dels habitants érem
catalans de soca-rel
no gaire acostumats a la gent de fora. Per
aquesta raó,
l'arribada d'un jove de parla castellana,
que s'havia de fer
càrrec de la gestió administrativa de la
població, va ser, per
als nostres paràmetres, tota una convulsió!
Més d'una
vegada, en boca de gent del poble vaig
haver d'escoltar:
“ai, Senyor, ara què ens passarà, perquè
aquest senyor no
ens enten quan parlem català, ni nosaltres
a ell quan ho fa
en castellà!!”
Així les coses, allà teníem en Marcial: Un
jove que s'ho
havia currat a la vida; nascut en una
família vinculada a la
mineria, havia fet el batxillerat en un
seminari basc, on
havia anat vestit amb un hàbit “que
tenia veinte mil
botones y piel de rana”; que anys més tard s'havia tret la
carrera tot solet, estudiant i pencant a la
vegada mentre
vivia a Santa Coloma de Gramanet; que havia
treballat uns
mesos a l'Ajuntament del Port de la Selva;
i que amb els
seus coneixements i determinació havia
guanyat la plaça
de Secretari a l'Ajuntament de Peralada;
població on
estava decidit a emprendre la seva
trajectòria.
Espavilat com era, de seguida va fer-se una
composició del lloc i del context; en la
seva primera
intervenció ens digué: “vengo con el
deseo de poderos
ayudar, quiero participar en las
actividades i en la vida de
la población, y en definitiva, formar part
del pueblo”.
Aquestes paraules no van ser només una
declaració
d'intencions sinó que es van convertir en
una realitat. En
Marcial va saber bregar amb la situació
social i política
complicada que es vivia en el nostre
municipi en asquells
moments i, de mica en mica, es va anar
identificant i
arrelant a la població: va aprendre català,
va comprar-se la
casa de la Pujada del Rector, a sota el
campanar, i avui en
dia, podem dir que és tant peraladenc com
qualsevol altre.
Pel que fa a la feina, rapidament va
assumir les
responsabilitats inherents al càrrec i puc
dir amb ple
coneixement de causa, que per sobre de tot,
sempre va
tenir l'interès general del poble en el seu
punt de mira.
En el quart de segle que vam treballar
plegats, les vam
veure de tots els colors: hi va haver
moments dolços i
moments difícils; quan vam poder celebrar
quelcom ho
vam fer, i quan ens vam donar alguna
patacada, vam saber
aixecar-nos el més ràpid possible.
La transformació del municipi durant els 33
anys seus
de gestió no ha estat petita. Quan en
Marcial va arribar a
Peralada, el municipi era i és un dels més
grans de la
província i basava la seva economia en tres
sectors molt
clars; la pagesia, les caves i el Casino,
que feia dos anys i
escaigs que havia obert portes i va fer
explotar
l'economia; avui en dia i després de
treballar molt,
Peralada és un indret que s'ha diversificat
àmpliament. A
poc a poc, vingueren el golf i les
urbanitzacions, i
Peralada es va convertir en un indret
conegut arreu com a
destinació turística, esportiva,
gastronòmica,
mediambiental i d'oci. Per tant, el canvi
ha estat molt gran.
Però res d'això hauria estat possible sense
una bona
entesa entre la gent del consistori, perquè
com us deia
abans, el més important va ser que tots
teníem clar que
havíem de treballar per l'interès general
del poble.
D'anècdotes n'hi han tantes com vulgueu;
com a
principis dels 90, quan vam crear el primer
cos de vigilants
municipals fora de la capital en veure'ns
desbordats per la
presència massiva de cotxes a la població;
d'una banda, hi
havia els vehícles dels empleats del
Casino, que ja en
aquells dies n'eren més de tres-cents; i de
l'altra, els
automòbils dels turistes i visitants de cap
de setmana; tot
plegat, un enrenou de cotxes al qual calia
posar ordre.
També cal destacar la producció de la
primera edició del
Festival Castell de Peralada, avui en dia,
llavors als albors i
avui totalment consolidat com a referent
cultural del país. I
sense oblidar la visita de la Reina
d'Espanya, la qual ens va
fer anar de corcoll amb les preparacions i
ens va obligar a
posar-nos al dia de tot el protocol que
exigia l'ocasió. A mi
mateix, un membre de la casa reial, em va
dir que quan
pugés les escales al costat de la monarca “me
tenia que
colocar a la izquierda”, i quan li vaig demanar “si la Reina
ensopega i cau què faig?”, em va dir “nada, no la
toque!”.... qui havia d'imaginar, que després d'endreçar tot
el poble com mai, la Reina ens demanaria
per anar al
lavabo de l'Ajuntament, en el qual, tot i
ser nou i estar
molt net, li faltava una cosa... que ara no
us diré.... oi
Marcial?
Però més enllà d'anècdotes, hi ha una
faceta de'n
Marcial de la qual a Peralada n'hem sortit
molt beneficiats i
que cal destacar; parlo del seu interès per
la cultura en
general i per l'arqueologia en particular.
Tot va començar a
finals dels vuitanta, quan per pur atzar,
en obrir-se unes
rases a la carretera de Garriguella van
aparèixer unes
àmfores que serien l’origen dels importantíssims
descobriments arqueològics fets durant els
següents trenta
anys.
Aquest èxit de l'arqueologia no hauria
estat possible
sense la sistemàtica i constant vigilància
que en Marcial va
exercir sobre qualsevol forat, rasa, pou o
excavació
realitzat a Peralada. Sense la seva
tenacitat aquestes
troballes casuals haurien quedat només en
una anècdota o
una conversa entre els operaris i mai més
n'hauríem sabut
res.
Gràcies al Marcial, aquestes troballes
casuals es van
anar multiplicant fins a aconseguir captar
l’atenció del
Servei d’Arqueologia de la Generalitat que
amb el temps,
duria a terme la primera excavació
arqueològica científica
realitzada mai a Peralada. Els resultats d’aquella
excavació,
realitzada l’any 1989, van ser
extraordinaris doncs a Sant
Bartomeu es van trobar, per primer cop a l’Alt
Empordà, les
restes d’un poblat ibèric fortificat com el
d’Ullastret.
Tot això va afavorir la realització de més
excavacions:
a la Plaça Muntaner, a la Plaça Gran, a la
Plaça de
l’Església, a Sant Domènec, a la Casa de
les Bombes, al
Camp de Golf. I aquestes excavacions van
donar peu a
troballes com la muralla ibèrica a la casa
de la Lola Palau,
les restes del Castro Tolon d’època
carolíngia, l’antic castell
dels comtes, el convent romànic a sota Sant
Domènec o el
mancús d’or de Ramon Berenguer III.
Hi ha una troballa, però, que mereix ser
explicada amb
una mica més de detall: tot va succeir un
dia en una visita
d'obres pel cementiri que havia aparegut a
les excavacions
de la plaça de l'Església, quan jo li vaig
donar una puntada
de peu a un objecte ple de verdet que al
meu parer
semblava una llauna de sardines i en
Marcial, de cop i
volta, va dir “espera! Qué es esto?
Déjame ver..... Lo voy
a limpiar, parece ser interesante”... A lo que jo li vaig
contestar “ja cal que et rentis bé les
mans!”, segur que
m'enteneu, allò acabava d'aparéixer d'enmig
d'un lloc ple
de tombes i cadàvers... però en Marcial no
em va fer cas,
estava molt excitat amb l'aparició, ho va
netejar una mica i
em va dir, “Creo que hemos encontrado
una cosa muy
importante”. Dies més tard, una investigació
corroborava
el seu olfacte per l'arqueologia: Acavàbem
de trobar
l’extraordinària Matriu de Segell del
Vescomte Guillem VI
de Castellnou, la peça més important que hi
ha al Museu
de Sant Domènec.
Arran de les troballes arqueològiques
voldria ressaltar
un fet: i és la generositat de'n Marcial,
perquè mentre
d’altres que troben antiguitats a Peralada
se les guarden a
casa o fan negoci amb elles, en Marcial no
ha dubtat mai
que aquell o qualsevol altre objecte,
alguns valorats en
veritables fortunes, no havien d’estar
penjats a la paret de
casa seva sinó exposats dins la vitrina d’un
museu perquè
tothom en pogués gaudir-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada