Peralada, presentació del llibre "El mirall de la història. Vint-i-cinc anys d'articles al Butlletí", 12 de novembre de 2021
Figueres, Presentació del llibre de Lluís Brugués sobre Gonçal Comellas, 22 d'octubre de 2021
Olot, Presentació del llibre de Lluís Brugués sobre Gonçal Comellas, setembre 2021
Avinyonet de Puigventòs, Presentació del llibre de Lluís Brugués sobre Gonçal Comellas, 24 d'abril 2021
Presentació del Quadern de la Revista de Girona "Viatgers"
Avinyonet de Puigventòs, Presentació del llibre de Lluís Brugués sobre Gonçal Comellas, 24 d'abril 2021
2 de març de 2019 és el dia escollit per presentar el nou Quadern de la Revista de Girona
La monografia es titula "Viatgers" i l'autor ha estat Manolo Moreno, llicenciat en història i màster en arxivística.
L'acte va ser presidit per l'alcalde Pere Torrent i va comptar també amb la presència de Rosa Ma. Gil, directora de la col·lecció, Rafel Noguer representant de Caixabank i a mi em va tocar fer la presentació de l'autor i el llibre. Tot un honor!!
Va ser un acte molt bonic, en un marc incomparable i molt emotiu!! Acompanyat dels amics i la família. Un éxit !!
Tot seguit deixo una part de les paraules que li vaig dedicar
PRESENTACIÓ MONOGRAFIA VIATGERS DE MANOLO MORENO
2019.03.02
Bon dia amics,
Benvolgut sr. alcalde, sra Rosa Ma Gil, sr Rafel Noguer, sr Manolo Moreno. Amics benvinguts tots!
En primer lloc voldria felicitar a les institucions que permeten la continuitat de la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona, Guies i Monografies: l’Obra Social de La Caixa i la Diputació de Girona i la persona que en té cura, que s’escau en la directora Rosa Ma. Gil.
Avui tenim la satisfacció de poder presentar el darrer Quadern que surt a la llum, que correspon a la darrera obra de l’historiador Manolo Moreno a qui felicito efusivament. I, per presentar-lo, el lloc més adient no podia ser altre que la Biblioteca de Peralada. De manera que, felicito el bon encert de Rosa Ma. Gil, directora dels Quaderns per l’elecció.
Va ser una grata sorpresa la petició de la presentació d’aquest volum. Des que es va traslladar a Sòria havíem mantingut contacte per qüestions de consulta mitjançant correu electrònic. En un dels darrers em deia en un correu que em volia demanar un petit favor i vaig pensar que es tractaria d’alguna qüestió de recerca, de localització de material, però no… i avui ja ha arribat el “gran dia” per l’autor.
Tal com deia, va ser una grata sorpresa perquè amb l’amic Manolo Moreno al llarg de la vida hem compartit moltes vivències tant des del punt de vista personal com de la nostra formació -durant l’época dels estudis al Col·legi Universitari de Girona a (1991 UdG)- i, més tard, en l’exercisi professional. Ja fos a través de l’Institut d’Estudis Empordanesos, en el jurat dels Premis Albert Compte, des de l'Arxiu Central dels Jutjats de Figueres del qual n’era el responsable, així com en actes culturals diversos i, per descomptat, en el meu lloc de treball, a la biblioteca i arxiu de Peralada.
La majoria dels qui ens trobem avui aplegats aquí és perquè el coneixem. Sabem que ha estat una persona perseverant, que sempre s’ha preocupat de mantenir el caliu intel·lectual i sabem que en ell s’uneixen la curiositat, i l’esperit excursionista i viatger de tal manera que ha aconseguit que la seva afició n’hagi esdevingut objectiu d’estudi.
De manera que l’obra que avui presentem destil·la el profund coneixement del tema i podríem dir que conté el pòsit de tota una vida d’estudi relacionat amb els viatgers.
A més d’aquest coneixement a fons, s’ha de dir que tots els seus treballs tenen fama de ser contrastats i documentats, en definitiva: fets a consciència!
Dit això m’agradaria incidir en algunes de les característiques dels Quaderns de la Revista de Girona.
Són unes obres de difusió, de fàcil lectura, amb una bona maquetació, però que ens poden portar a engany, ja que per les seves característiques poden semblar obres fàcils. Espero no se’m mal interpreti, ja que puc parlar per experiència pròpia i en sóc una gran partidària. Però la síntesi de continguts és un dels exercisis més difícils per a qualsevol escriptor.
Amb això vull dir que la col·lecció té el mèrit de fer assequibles treballs fets amb profunditat per especialistes experts en cadascuna de les matèries, com és el cas del que avui presentem.
I entrant en matèria… Crec que si preguntem a qualsevol persona si li agrada viatjar coincidirem en què la resposta serà una gran afirmació. A qui no li agrada ? A ben pocs… segur. Però, nosaltres estem pensant en un viatge o una manera de viatjar del s. XX i XXI, amb unes comoditats, tant pel que fa a mitjans de transport com en les comunicacions. Impensables amb anterioritat
Aquesta premissa l’hem de tenir molt en compte en el moment de fer la corresponent immersió en el quadern que Manolo Moreno ens ofereix dedicat a quatre segles de viatges.
Tal i com veurem, el concepte de viatge ha anat canviant al llarg dels temps, de la mateixa manera que ho han fet els objectius dels seus protagonistes.
Tot i amb això, hi ha hagut gent inquieta que buscava la manera de desplaçar-se a altres indrets i ho havien de fer amb uns mitjans de comunicació que canviaven segons el moment, el lloc i l’época, i depenia si eren viatgers terrestres -i empraven lliteres, carruatges, furgons, cadires de mà, diligències, fins a arribar al ferrocarril-, o marítims amb galeres o vaixells. Tot aquests mitjans queden molt ben detallats en diferents capítols de l’obra.
Així mateix, l’autor ens alerta sobre els perills als quals es veien sotmesos els viatgers d’aquests segles. Sempre havien d’estar a l’aguait dels constants ensurts ocasionats per pirates, bandolers, lladres i trabucaires. Viatjar podia esdevenir un vertader problema !!
Una de les primeres afirmacions que surt en el llibre és que Girona és terra de pas. I, efectivament, ho és. Això ens ha representat molts problemes quan s’han originat conflictes bèl·lics, però pel cas que ens afecta hem de dir que ha estat privilegiada perquè la seva situació ha beneficiat la producció literària viatgera.
En el llibre es recullen més de vuitanta relats de viatgers. Encara que alguns no ho eren propiament, ja que el viatge de cadascun d’ells responia a un objectiu ben diferent al del viatger entes com a tal, ja que tant podía respondre a una missió militar, com cartogràfica, religiosa, mèdica o de coneixement del territori en el sentit ampli de la paraula. Però el que va succeir és que deixaren escrites les seves impressions i, amb els anys, s’han convertit en obres d’obligada referència.
Manolo Moreno desglossa els viatgers per períodes donant els trets bàsics per a cadascuna de les époques: els de l’Antic Règim; els il·lustrats dels quals més d’una vintena s’aproparen per terres gironines; els del Barroc, i els romàntics i aventurers del s. XIX, amb més d’una trentena. Per altra part els diferència per nacionalitats, així podem trobar els viatgers francòfons i els anglosaxons, entre els que destaquen Swinburne, Townsend i Young.
Distingeix també els qui fan el viatge per mar o per terra. Es deté en els viatges de Carles V; en el del Gran Duc de la Toscana Cosme III de Médicis; en els dels diplomàtics i religiosos (el cardenal Barberini), en cosmògrafs com el portugués Pedro de Texeira i en el Discurs de l’enginyer militar Antonio Borsano.
O en aquells que feien el viatge a peu, predecessors de Josep Ma Espinàs, com Cuelbis i Zamora.
Pel que fa a les nostres contrades són imprescindibles els relats del valencià Antonio Ponz i els de Francisco de Zamora, qui nascut a Conca, va visitar les nostres terres en dues ocasions i va deixar l’obra de referència “Diario de los viajes hechos en Cataluña”.
També ha dedicat un capítol a les dones viatgeres. S. XIX. Ja hem dit els perills que podía representar un viatge, i encara més si era una dona qui l’emprenia. Al llarg de la historia, algunes havien viatjat disfressades d’home i altres havien deixat els seus escrits sota pseudònims per no ser descobertes.
Segons cita Manolo Moreno, a les comarques gironines en el segle XIX hi van presents tres fémines: Lady Holland, Valérie de Gasparin i l’escriptora Emilia Pardo Bazán.
Ens adonem que la literatura de viatges és un gènere molt ampli que ha anat evolucionant al llarg de la història. Tal com deia Ortega i Gasset “jo soc jo i la meva circumstància”; per això, cada relat estarà condicionat pel narrador, per les seves experiències i els seus prejudicis.
Per aquest motiu, els llibres de viatges han tingut els seus partidaris i els seus detractors i probablement per això hi ha els fervents partidaris de les guies tipus Murray o Baedeker, les quals es limitaven a esmentar els llocs a visitar, sense apreciacions ni valoracions personals.
Però el que és cert és que s’estan descobrint relats que ofereixen informació de 1ª mà procedent del testimoni directe dels llocs, dels seus monuments, de la seva gastronomia, del seu patrimoni i de col·leccions artístiques avui desaparegudes, motius pels quals en les darreres dècades han estat revaloritzats.
Es troba en aquest cas el manuscrit que Manolo Moreno va descobrir a Peralada i del qual en parlaré més endavant.
Ara bé, com que el resultat de l’estudi acadèmic ja el podran veure quan tinguin el llibre a les mans, m’agradaria incidir en algun aspecte concret:
Tal i com deia al principi un dels punts de confluència amb l’autor al llarg dels anys ha estat la biblioteca on ens trobem. Lloc on ha vingut per consultar els seus fons en diverses ocasions. Precisament va ser ell qui, deu fer cosa de 30 anys, va descobrir l’interessantíssim manuscrit titolat “Peregrinacio dela Yda de Cathaluña”, escrit per un frare franciscà valencià comença a finals de l’any 1586.
Tal i com el títol diu, el frare va “peregrinar”per diferents poblacions catalanes en les quals describia els edificis religiosos i el seu patrimoni artístic. Aquest és un testimoni de primera mà que descriu monuments despareguts i que ell ja l’ha emprat en els seus treballs dedicats a l’Empordà i, a l’obra que presentem, li dedica un capítol fent el seguiment que ell mateix va fer pels diferents llocs de les terres gironines.
I, ja que estem a l’Alt Empordà, citaré un capítol interessant pels figuerencs que és el de la celebració de les noces de Felip V amb Maria Lluïsa de Savoia, a la capital de la comarca. Un esdeveniment trascendental per a la vila figuerenca que va quedar reflectit en el relat d’Antonio de Ubilla publicat el 1704.
I si parlem de l’aspecte estètic i m’agradaria incidir en l’aportació de les escaients il·lustracions. L’obra disposa d’un total de 128 fotografies.
Totes molt ben estudiades, però cal recordar que sempre resulta difícil fer-ne la tria, i encara més quan tant el text com les il·lustracions estan subjectes a una normativa.
L’autor ha inclòs imatges de diferents arxius locals (Biblioteca-Arxiu del Palau de Peralada, de la Biblioteca Fages de Climent de Figueres, del CDRI de Girona, de Sant Feliu de Guíxols, de la Cerdanya, de la Cartoteca de Catalunya, de l’Ateneu Barcelonès, de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, de la Biblioteca de Catalunya, de la Biblioteca Pública de Sòria, de la Biblioteca Nacional de Madrid i del propi autor.
Pel reguitzell d’arxius que acabo d’esmentar ja es veurà que Manolo Moreno ha dedicat una especial atenció a les imatges que acompanyen els escrits.
Tot sigui dit…, la primera que apareix en el llibre correspon a la de la Biblioteca de Peralada. Un dels llocs que preserva gran nombre de llibres de viatges per haver estat tant D. Antoni, comte de Zavellá, com D. Tomàs, comte de Peralada, viatgers empedreïts. Ells mateixos es qualificaven com a “locomòbils” i, per aquest motiu, l'any 2013-14 els hi vaig dedicar l'exposició "Viatges i Viatgers. De Colom als Comtes de Peralada", mostra que, evidentment, va venir a veure l'autor.
Algunes de les imatges que il·lustren el text són fruit de l’art dels propis narradors o dels dibuixants professionals que acompanyaven als amfitrions en el seus desplaçaments; amb elles pretenien reflectir amb major fidelitat les imatges dels llocs visitats. Aquest és el cas dels bonics dibuixos de Pier Maria Baldi de “Cataxes” i “Roses”, aquest il·lustardor va ser membre del seguici de Cosme III de Médicis en el seu viatge per la Península ibèrica. O també les il·lustraciones fetes pel gran artista romàntic francès Gustave Doré, tan conegut per haver fet les del Quijote, en la monografia de Manolo hi són perquè acompanyaren l’obra Voyage en Espagne de l’escriptor i col·leccionista d’art francès, Charles Davillier.
Però, entre aquestes 128 imatges tenen un gran pes específic les fotografies de Josep Ma. Cañellas reunides a l’Àlbum Rubaudonadeu (1889), i els gravats. D’aquests en podem distingir-ne de quatre tipologies: els cartogràfics, les vistes, els retrats i els itineraris.
Entre els primers, o sigui els cartogràfics, destacaria les obres de tres autors diferents:
Primer el que il·lustra la portada que correspon al mapa de 1716 de Oleguer de Taverner y de Ardena, comte de Darnius, que es conserva a la Cartoteca de Catalunya.
En segon, el mapa manuscrit de Ambrosio Borsano del s. XVII, preservat a la Biblioteca Nacional de Madrid.
I, en tercer, una molt bona representació de l’obra de l’enginyer militar francès, Sébastien de Pontault, sieur de Beaulieu (s. XVII), en aquest cas procedents de la Cartoteca de Catalunya. Tots els seus gravats corresponen a l’obra coneguda popularment amb el nom de Petit Beaulieu, encara que el títol oficial era Les plans et profils des principales villes et lieux considerables de la Principauté de Catalogne. Entre els que s’hi compten perfils, planimetries i mapes físics de diferents llocs de les comarques gironines: un perfil d’Ostalric, la Jonquera, la costa per la zona de Palamós, una vista de Cadaqués, Figueres, Puigcerdà, Palamós, …
En resum, en aquesta ocasió Manolo Moreno ens llega un llibre que a molts ens hauria agradat d’escriure (a mi mateixa!). Un llibre que ens transportarà a altres époques i que ens ajudarà a conèixer un altre important llegat: els d’aquells que van trepitjar les comarques gironines i en van deixar el seu testimoni.
Inés PADROSA GORGOT
2019.02.15 AMICS DEL CASTELL DE SANT FERRAN
El dia 15 de febrer va tenir lloc la presentació del catàleg de cartografia de la Col·lecció Mascort.
El president César Barrenechea va introduir l'acte. Tot seguit la directora de la Biblioteca de Figueres, Nati Vilanova va fer el seu parlament, paraules que es poden llegir a continuació. Ella va cedir la paraula al president del consorci, Carlos Díaz Capmany qui va parlar sobre "La Cartografia i l'Art militar", paraules que també podrem llegir a continuació. Seguidament, em va tocar a mi com autora del catàleg. Com sempre, les meves paraules van ser d'agraïment al matrimoni Mascort i a l'equip de la Fundació; vaig aprofitar, també, per parlar de la metodologia emprada i de la gran quantitat d'il·lustracions -retrats dels geògrafs i cartògrafs, i portades de llibres-, que acompanyen els mapes. Va cloure la vetllada el sr. Mascort qui ens va explicar la seva afició envers aquesta disciplina amb unes paraules molt emotives.
Paraules de Nati Vilanova
SALUTACIÓ
Bon vespre a tothom, gràcies César per les teves paraules i per continuar impulsant Amics del Castell de Sant Ferran, una associació molt dinàmica que ens fa gaudir d'aquest entorn a través de la cultura, la història i, com no, de l'hospitalitat dels seus membres.
Avui no jugo a casa perquè, com molts de vostès saben, treballo a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres, però em fa molta il·lusió ser aquí presentant el darrer llibre de la Inés Padrosa La Cartografia de la Col·lecció Mascort : escenes de la història, i compartint taula amb el Sr. Carlos Díaz Capmany i el senyor Ramon Mascort.
Amb la Inés compartim vocació per la nostra professió i interès per la temàtica local. Ens uneix un afecte especial fruit d’una relació professional de més de 20 anys, -totes dues som bibliotecàries, però d’àmbits molt diferents. En el meu cas, una biblioteca pública, i en el seu, com sabeu, a la biblioteca privada del Castell de Peralada, un centre amb una valuosa col·lecció cervantina, un fons riquíssim de manuscrits i incunables, llibres amb enquadernacions artístiques úniques, etc., col·leccions que ella ha descrit en publicacions i conferències
A banda de fer de bibliotecària, per la seva formació, la Inés s’ha dedicat a tasques d’investigació que han donat fruit a centenars d’articles a la premsa i en revistes especialitzades i grans obres referents i de referència, per tots conegudes com Bibliografia Interdisciplinària de l’Alt Empordà i el Diccionari Biogràfic de l’Alt Empordà, consultables per Internet, juntament amb altres sobre història de la fotografia o de caire més local, especialment sobre Peralada com ara la recent monografia dedicada a l'Església del Carme. La seva capacitat de treball és admirable -només cal veure el seu bloc per internet-, sempre té projectes sobre la taula, sense deixar de banda ni la família ni les aficions més quotidianes com la cuina. Els seus treballs són impecables, amb metodologia científica. Durant l’etapa de preparació i elaboració dels llibres és on hem coincidit més, jo darrera el taulell o des del despatx a través del correu electrònic l'hi he resolt consultes bibliogràfiques.
La seva trajectòria professional i la seva inquietud i passió per la recerca, també l’han portat a comissariar exposicions. Des de fa una dècada, és responsable de les exposicions anuals del Castell de Peralada, una cita que ningú s’hauria d’haver perdut. Sortosament de cada mostra en queda un elaborat catàleg!
Com el llibre que avui presentem a Figueres! La Cartografia de la Col·lecció Mascort : escenes de la història és el catàleg de l’exposició homònima que la Inés mateixa va comissariar i que es va poder visitar a la Casa Galibern, de Torroella de Montgrí, seu de la Fundació Mascort, entre els mesos de juny a novembre de 2018. Vaig assistir personalment a la inauguració d'aquesta exposició, un singular esdeveniment cultural que va tenir lloc al pati interior de la casa, d’estil colonial, amb columnes i galeries que formen un petit claustre allargat. Aquella exposició, repartida per les diferents estances de la casa, va ser una oportunitat única per a contemplar més d'un centenar de mapes, cartes marítimes i objectes antics únics que complementaven l’exposició, com ara espases, pistoles o restes de vaixells que el senyor Mascort ha anat adquirint al llarg dels anys.
El Sr. Mascort, influit pel seu oncle, el destacat pintor José María Mascort Galibern, que li va despertar l'amor i fascinació per l'art, la natura i la història, s'aficionà al col·leccionisme des de ben petit i ha aplegat una col·lecció notable d'obres de ceràmica, numismàtica, escultura, moble i, pintura que, des que es fundà la Fundació Mascort, l’any 2007, ha donat a conèixer públicament a través d'exposicions i llibres, fins a un total de dinou, que ha editat ell mateix, el darrer, aquest volum que presentem. En tot cas, la Inés us acabarà de descobrir la personalitat i la passió del Sr Mascort pel col·leccionisme.
La col·lecció cartogràfica del Sr. Mascort és de les més importants de Catalunya. Conté 240 gravats de mapes, cartes nàutiques, vistes i representacions de tipus militar dels segles XVI a XVIII, de Catalunya i de poblacions, algunes tan properes a Mascort com Torroella de Montgrí, així com alguns atles i llibres de viatges dels segles XVIII i XIX que incloen nombrosos gravats i làmines. Un d’aquests atles és el conegut amb el nom de Petit Beaulieu, que inclou una vista de Figueres, Roses i La Jonquera, entre d’altres.
Però qui va fer aquests gravats i mapes? Qui els encarregava? Totes aquestes dades històriques en les proporciona Inés Padrosa al principi del llibre on fa una magnífica contextualització de l'evolució de la cartografia entre els segles XV i XVII. El descobriment del Nou Món va fer que tothom es questionés els postulats de Claudi Ptolomeu, astrònom, astròleg i bibliotecari d'Alexandria, autor de la Geografia, el primer mapa del món, i calia una nova producció cartogràfica. Reis, nobles, polítics, eclesiàstics encarregaven als millors cartògrafs, geògrafs, dibuixants i gravadors la realització d'atles, mapes murals, mapes físics, globus terraquis, etc., alguns dels quals s'han conservat fins als nostres dies. Països Baixos i França eren nacions on hi havia els millors cartògrafs als segles XVI i XVII, seguides d’Alemanya i Anglaterra. En el segle XVI es van expandir els mapes regionals, promoguts per cartògrafs com Sebastian Munster (vegeu el mapa 4 del catàleg) mentre que el segle XVII fou el segle de la publicació dels atles. Alguns noms de cartògrafs que cal recordar són Abraham Ortelius (mapa 110) i Gerard Mercator (mapa 6, 111), ambdós flamencs, presents en el llibre.
El catàleg és d'aquelles obres que ens desperta la curiositat pel coneixement del territori i per l'art de la cartografia ja que contempla tant la vessant artística com la vessant històrica de la col·lecció del Sr. Mascort.
La Inés ha dividit els documents en grups temàtics:
· Mediterrani i península Ibèrica;
· insularis i cartes nàutiques d’àrees geogràfiques properes, com per exemple, uns perfils costaners de Roses i Port de la Selva;
· guerra i places fortes, de les quals ens en parlarà el Sr. Díaz Capmany. i Catalunya. Més de 50 mapes del Principat, del 1605 a 1798, alguns de la prestigiosa família de cartògrafs francesos Sanson (mapa 127).
El contingut està disposat de tal manera que a la dreta del llibre sempre trobareu la imatge cartogràfica reproduïda ocupant tota la pàgina, i a l'esquerra, tota la descripció detallada del document. Aquí és on es nota la mà precisa de la Inés Padrosa. La descripció s'inicia amb el títol del mapa i la menció de l'autor o autors, és a dir, el cartògraf, geògraf, i després el gravador i l'editor amb nom i cognoms i dates de naixement i defunció. També hi fa constar la data d'impressió de l'obra que ens molts casos no hi apareixia, però ella la determina a partir dels participants i la seva activitat. També s’hi inclou l'escala del mapa i les mides. En el cos de la descripció, seguint les pautes de la catalogació de mapes, fa una explicació de tots els detalls que hi apareixen, com ara les carteles, els marcs, les orles, elements vegetals, el tipus de lletra, els cartouches, els diferents títols disposats en finestres, signatures, personatges, etc. Val a dir que molts mapes de la col·lecció Mascort eren mapes solts, però que originalment s’havien publicat en atles. En aquests casos la Inés ha investigat en repositoris de col·leccions digitalitzades, en catàlegs de biblioteques o en repertoris bibliogràfics fins que ha pogut determinar en quina obra concreta havia aparegut el mapa en qüestió.
Una altra part molt important d’aquesta descripció és la contextualització l'autor i els fets representats. Aquestes explicacions ens aporten dades de com funcionaven els negocis de cartografia a l’època, molts passaven de pares a fills, els millors cartògrafs eren els que innovaven i els qui tenien més planxes... La Inés, a més a més, no s’oblida en aquesta explicació històrica de ressaltar el paper de les vídues i filles dels cartògrafs que en algun moment van portar el negoci familiar!
Finalment, com no podia ser d’altra manera en una obra feta per una bibliotecària, trobareu una extensíssima bibliografia que demostra fins on ha arribat la investigació de la Inés i quant d’útil pot ser aquesta obra per a altres col·leccionistes i institucions que disposin de mapes de la mateixa època.
En definitiva, ens trobem davant d’una obra extraordinària tant per estudiosos com per curiosos, un llibre per regalar, per gaudir-ne, per endinsar-se en el món de la cartografia i dels seus principals artífexs (Ortelius, Mercator, Beaulieu, Sanson, Blaeu, Bodenehr...), però també un llibre per posar en valor el patrimoni documental del Sr. Mascort i difondre una col·lecció cartogràfica fins ara en mans privades. Felicito a la Inés per aquest treball erudit....i al Senyor Mascort per la seva tasca editorial i pel bon gust a l’hora de seleccionar les peces que adquireix.
Nati Vilanova
Paraules de Carlos Díaz Capmany
LA CARTOGRAFÍA.- PRESENTACIÓN CATÁLOGO.
En el pasado otoño, fui invitado amablemente a la presentación en Torroella de la Exposición de la Cartografía de la Colección Mascort. Pese al gran interés que tenía por acudir al acto no pude hacerlo por graves obligaciones familiares. Tenía noticias de la Fundación Mascort y sus importantes colecciones, pero cuando llegó a mis manos el libro catálogo que hoy se presenta aquí, quedaron desbordadas todas mis expectativas, mi grado de sorpresa fue enorme.
También es muy grande el agradecimiento que me permito dirigir al señor Mascort, por haber facilitado la publicación de esta obra, tan rica en contenido y tan cuidada en presentación. Ello es, sin duda, fruto del enorme valor emocional que para él tiene la Cartografía como medio de representación de escenarios donde se han producido sucesos importantes, tal como él mismo dice en las primeras líneas del Prólogo.
También antes de seguir adelante quiero felicitar a Inés Padrosa por el excelente y útil libro, rebosante de erudición, que ha hecho; y cuyas virtudes acaba de explicarnos, la Directora de la Biblioteca de Figueres, de manera insuperable. Gracias Inés por tu trabajo.
Gran parte de los grabados realizados durante la Edad Moderna que se nos ofrecen en el libro pueden inscribirse en el ámbito de la cartografía militar. De este grupo voy a hablar un poco.
La aplicación de la pólvora a las armas, al empezar el Renacimiento, modificó notablemente el concepto y las formas tradicionales de hacer la guerra potenciando el factor terreno. El conocimiento del terreno será una disciplina indispensable al mando militar. El terreno es uno de los factores que contribuyen a la decisión.
Ciertamente el terreno no es el único factor a considerar en la estrategia o en la táctica. Se cuentan otros: misión, enemigo y medios propios, son los más clásicos. Pero el terreno, en su aspecto geográfico, es el único factor que puede conocerse exactamente y con precisión de antemano. No obstante, el terreno es un valor potencial, cuya utilización depende del mando. Bien usado, adquiere un valor trascendente. En otro caso sirve de nada o de muy poco.
El terreno, pues, necesita estudiarse y enjuiciarse: primero geográficamente; luego militarmente. Su examen detenido nos dice sus posibilidades de todo orden: tácticas (enlaces, visibilidad, viabilidad, cubrición, etc.); logísticas (recursos, transportes, etc.) y estratégicas (profusión de vías de comunicación y el rendimiento de ellas, grandes líneas geográficas reguladoras de los movimientos, etc.).
Los mandos militares, para decidir, necesitan tener a la vista imágenes que les reproduzcan los terrenos conocidos o que les faciliten formarse idea anticipada de los desconocidos. Conocer el país extraño para invadirlo o el propio para defenderlo. Esa visión se la proporcionará la CARTOGRAFÍA.
La cartografía militar
Apenas descubierto el importante papel que el terreno había adquirido con el empleo de las nuevas armas, principiaron los esfuerzos para estudiarlo, conocerlo y describirlo. Especialistas que llevaban a los campos de batalla una formación científica, hasta entonces reñida con las armas, aplicaron a los reconocimientos y al levantamiento de los planos, puramente militares, los útiles estudios matemáticos.
Durante los siglos XVI y XVII, los ingenieros militares y los artilleros, fueron seleccionados entre el personal militar que demostraba un cierto interés o facilidad para las matemáticas y la arquitectura militar. Entre las habilidades que los distinguían estaba la del dibujo, en principio utilizado para las cuestiones más técnicas de la construcción. Sin embargo, estas capacidades fueron aprovechadas también para tareas de información, tal como la descripción y reconocimiento de territorios, la representación de campañas militares e, incluso, en tareas de espionaje.
A mediados del siglo XVII el uso de la cartografía era generalizado en la Europa Occidental, tanto como bien de consumo como en forma de útil de trabajo. El incremento de mapas y planos había sido espectacular, aunque el desarrollo fue muy desigual en las diferentes cortes europeas.
Ciñéndonos, o limitándonos, a la Edad Moderna, podríamos distinguir, a grandes rasgos, tres grandes modos de representación de la cartografía de carácter militar en función de su contenido y la forma como se trata: las corografías territoriales; las vistas y escenas de batallas, y las planimetrías.
GRABADO 41.- Nicolás de FER.- ROSELLÓN y AMPURDÁN (parte)
Las corografías militares: son el resultado de superponer información de carácter estratégico a la descripción geográfica del territorio. En este modo los aspectos militares son muy concretos: interés por los caminos y los pasos (collados de montaña, puentes) y por las fortificaciones, que en muchos casos adquirirán un carácter ornamental y serán representadas mediante su planimetría esquematizada y dispuestas en la imagen en forma de orla. Una buena parte de mapas territoriales fueron hechos por militares.
GRABADO 88.- BEAULIEU.- ISLA DE LOS FAISANES.
Las vistas de ciudades y las escenas de batallas o asedios: pensadas tanto como recurso pedagógico como imagen informativa, fueron canalizadas principalmente para un aprovechamiento comercial, e impulsadas por los gobernantes como una forma de propaganda. Los conflictos bélicos de la segunda mitad del siglo XVII y principios del XVIII proporcionarán los escenarios, y los objetos representados serán las plazas fuertes, y batallas Otra característica propia de estas imágenes es la componente narrativa de la obra. En la guerra de Sucesión, destaca el paso de la representación figurativa de las tropas al uso de signos convencionales para indicar las unidades; también se dibuja la red de trayectorias de tiro de las baterías.
GRABADO 68.- ANÓNIMO.- PLAZA FUERTE DE SAN FERNANDO.
Las planimetrías: son, para muchos, la expresión más auténtica de la cartografía militar, ya que aúnan la corrección geométrica con una utilidad práctica inmediata, sea para planificar, para construir, para pasar al ataque o para defender una posición. Las planimetrías pretenden ser objetivas, científicas. Mateo CALABRO, que fue director de la Academia de Matemáticas de Barcelona, afirmaba que entre los modos de representación era la planimetría el que el ingeniero militar debía dominar.
Cada uno de estos modos de representación evolucionó con el paso del siglo XVII al XVIII. Por un lado por el cambio de gustos en lo estético; por otro, por la paulatina ordenación de la actividad cartográfica de los militares. En el año 1691 se funda en Francia el Cuerpo de Ingenieros, los ingenieros del rey. El mismo Vauban estuvo preocupado por uniformar la práctica cartográfica de los ingenieros. Un trayecto parecido sigue la ordenación emprendida en España. Felipe V fundó en el año 1710 el Real Cuerpo de Ingenieros, y en el 1711 la Real y Militar Academia de Matemáticas de Barcelona.
La voluntad que subyace en las distintas reglamentaciones que se publicaron en España, y en Europa, a lo largo del siglo XVIII, sobre la actividad de los ingenieros militares, es unificar y sistematizar los diferentes componentes de la delineación de planos.
Los distintos tipos de cartografía que llevaron a cabo los militares los podemos encontrar en la celebrada obra de BEAULIEU: cartógrafo francés que trató el tema militar. Destaca por su elevada producción, parte de la cual hace referencia a Cataluña. Utilizó los diferentes modos de representación descritos. Pese a que su temática era militar, la finalidad que buscaba era más bien comercial: la de dar noticia gráfica de las victorias francesas para mayor gloria de su monarca. En París existía una cierta industria de este tipo que competía por publicar rápidamente los últimos acontecimientos de forma que con frecuencia se aprovechaban las planchas de campañas anteriores que se actualizaban con las novedades de nuevas campañas, o no.
Para acabar haré unos comentarios sobre dos grabados, dos vistas, de BEAULIEU, que representan dos acontecimientos separados casi cincuenta años y que complementan, de algún modo, lo que acabo de decir. Estos grabados se refieren a los sitios de Roses de 1645 y 1693. (Grabados 99 y 100 del libro).
Son dos grabados, preciosos a mi gusto, y casi idénticos. Tienen el mismo primer plano, el mismo fondo con las montañas y el mar, la misma perspectiva de la plaza. Pero, el primero es fiel a la acción bélica que representa y el segundo no. El primero fue estampado en vida de BEAULIEU (su muerte ocurrió en 1674); el segundo fue editado en 1694, por el taller que regentaba su sobrina.
GRABADO 99.- BEAULIEU.- SITIO DE ROSES 1645
El primero, Sitio de 1645, es fiel a la acción bélica que representa, tanto por el despliegue del campo atrincherado, frente a los baluartes de San Juan y San Felipe, como por el dibujo de las voladuras que causaron las brechas que determinaron la rendición de la plaza.
GRABADO 100.- BEAULIEU.- SITIO DE ROSES 1693.
El segundo, Sitio de 1693, repite la misma disposición del campo atrincherado, cuando en esta ocasión el ataque se produjo por la parte opuesta de la plaza, frente a los baluartes de Santiago y de Santa María.
GRABADO 101.- BEAULIEU.- SITIO DE ROSES 1693.
Lo dicho para el grabado de 1693 es extensivo al grabado que ahora presento, en lo que se refiere a la parte inferior.
GRABADO 30.- LEPAUTRE.- SITIO DE ROSES 1693.
Un grabado de LEPAUTRE (Grabado 30), autor coetáneo de la segunda acción, confirma, sobre el plano, que el ataque, en el año 1693, se realizó desde Levante.
Concluyo. Los grabados 99 (Sitio de 1645) y 100 (Sitio de 1693) tienen, los dos, un valor propagandístico. Aunque el 99 (Sitio de 1645) tiene, además, un valor pedagógico al ser fiel a la acción bélica que representa.
Los anteriores comentarios no comportan demérito a los grabados. Sin duda respondieron, en su momento, a la finalidad que se proponía el autor: la difusión de una hazaña para mayor gloria del monarca. Hoy son elementos importantes para la investigación histórico militar, además del valor artístico y suntuario que, sin ninguna duda, tienen.
Muchas gracias por su atención.
Figueres, 15 de febrero de 2019.
Ramon Mascort, Carmen Pascual de Mascort, Mariona Comellas i Inés Padrosa.
Diego Borrego, César Barrenechea, Felipe Redal, Inés Padrosa, Ramon Mascort, Carmen Pascual de Mascort, Héctor Amelló, Elena Salazar, José Luis Torres i Nati Vilanova.
Carlos Díaz Capmany, César Barrenechea, Nati Vilanova, Inés Padrosa i Ramon Mascort.
Presentació del catàleg "La cartografia de la col·lecció Mascort" a l'Institut d'Estudis Catalans
Presentació del catàleg
"La cartografia de la col·lecció Mascort"
Torroella de Montgrí, Casa Galibern
Dijous 12 de juliol té lloc la presentació del catàleg de cartografia del col·leccionista particular Ramon Mascort Amigó.
Carme Montaner, cap de la Cartoteca de Catalunya s'ocupa de pormenoritzar les aportacions de l'obra que qualifica com a Catàleg excepcional!! "Un catàleg excepcional per a una aportació privada a l'estudi de la cartografia històrica".
2 de març de 2019 és el dia escollit per presentar el nou Quadern de la Revista de Girona
La monografia es titula "Viatgers" i l'autor ha estat Manolo Moreno, llicenciat en història i màster en arxivística.
L'acte va ser presidit per l'alcalde Pere Torrent i va comptar també amb la presència de Rosa Ma. Gil, directora de la col·lecció, Rafel Noguer representant de Caixabank i a mi em va tocar fer la presentació de l'autor i el llibre. Tot un honor!!
Va ser un acte molt bonic, en un marc incomparable i molt emotiu!! Acompanyat dels amics i la família. Un éxit !!
Tot seguit deixo una part de les paraules que li vaig dedicar
PRESENTACIÓ MONOGRAFIA VIATGERS DE MANOLO MORENO
2019.03.02
Bon dia amics,
Benvolgut sr. alcalde, sra Rosa Ma Gil, sr Rafel Noguer, sr Manolo Moreno. Amics benvinguts tots!
En primer lloc voldria felicitar a les institucions que permeten la continuitat de la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona, Guies i Monografies: l’Obra Social de La Caixa i la Diputació de Girona i la persona que en té cura, que s’escau en la directora Rosa Ma. Gil.
Avui tenim la satisfacció de poder presentar el darrer Quadern que surt a la llum, que correspon a la darrera obra de l’historiador Manolo Moreno a qui felicito efusivament. I, per presentar-lo, el lloc més adient no podia ser altre que la Biblioteca de Peralada. De manera que, felicito el bon encert de Rosa Ma. Gil, directora dels Quaderns per l’elecció.
Va ser una grata sorpresa la petició de la presentació d’aquest volum. Des que es va traslladar a Sòria havíem mantingut contacte per qüestions de consulta mitjançant correu electrònic. En un dels darrers em deia en un correu que em volia demanar un petit favor i vaig pensar que es tractaria d’alguna qüestió de recerca, de localització de material, però no… i avui ja ha arribat el “gran dia” per l’autor.
Tal com deia, va ser una grata sorpresa perquè amb l’amic Manolo Moreno al llarg de la vida hem compartit moltes vivències tant des del punt de vista personal com de la nostra formació -durant l’época dels estudis al Col·legi Universitari de Girona a (1991 UdG)- i, més tard, en l’exercisi professional. Ja fos a través de l’Institut d’Estudis Empordanesos, en el jurat dels Premis Albert Compte, des de l'Arxiu Central dels Jutjats de Figueres del qual n’era el responsable, així com en actes culturals diversos i, per descomptat, en el meu lloc de treball, a la biblioteca i arxiu de Peralada.
La majoria dels qui ens trobem avui aplegats aquí és perquè el coneixem. Sabem que ha estat una persona perseverant, que sempre s’ha preocupat de mantenir el caliu intel·lectual i sabem que en ell s’uneixen la curiositat, i l’esperit excursionista i viatger de tal manera que ha aconseguit que la seva afició n’hagi esdevingut objectiu d’estudi.
De manera que l’obra que avui presentem destil·la el profund coneixement del tema i podríem dir que conté el pòsit de tota una vida d’estudi relacionat amb els viatgers.
A més d’aquest coneixement a fons, s’ha de dir que tots els seus treballs tenen fama de ser contrastats i documentats, en definitiva: fets a consciència!
Dit això m’agradaria incidir en algunes de les característiques dels Quaderns de la Revista de Girona.
Són unes obres de difusió, de fàcil lectura, amb una bona maquetació, però que ens poden portar a engany, ja que per les seves característiques poden semblar obres fàcils. Espero no se’m mal interpreti, ja que puc parlar per experiència pròpia i en sóc una gran partidària. Però la síntesi de continguts és un dels exercisis més difícils per a qualsevol escriptor.
Amb això vull dir que la col·lecció té el mèrit de fer assequibles treballs fets amb profunditat per especialistes experts en cadascuna de les matèries, com és el cas del que avui presentem.
I entrant en matèria… Crec que si preguntem a qualsevol persona si li agrada viatjar coincidirem en què la resposta serà una gran afirmació. A qui no li agrada ? A ben pocs… segur. Però, nosaltres estem pensant en un viatge o una manera de viatjar del s. XX i XXI, amb unes comoditats, tant pel que fa a mitjans de transport com en les comunicacions. Impensables amb anterioritat
Aquesta premissa l’hem de tenir molt en compte en el moment de fer la corresponent immersió en el quadern que Manolo Moreno ens ofereix dedicat a quatre segles de viatges.
Tal i com veurem, el concepte de viatge ha anat canviant al llarg dels temps, de la mateixa manera que ho han fet els objectius dels seus protagonistes.
Tot i amb això, hi ha hagut gent inquieta que buscava la manera de desplaçar-se a altres indrets i ho havien de fer amb uns mitjans de comunicació que canviaven segons el moment, el lloc i l’época, i depenia si eren viatgers terrestres -i empraven lliteres, carruatges, furgons, cadires de mà, diligències, fins a arribar al ferrocarril-, o marítims amb galeres o vaixells. Tot aquests mitjans queden molt ben detallats en diferents capítols de l’obra.
Així mateix, l’autor ens alerta sobre els perills als quals es veien sotmesos els viatgers d’aquests segles. Sempre havien d’estar a l’aguait dels constants ensurts ocasionats per pirates, bandolers, lladres i trabucaires. Viatjar podia esdevenir un vertader problema !!
Una de les primeres afirmacions que surt en el llibre és que Girona és terra de pas. I, efectivament, ho és. Això ens ha representat molts problemes quan s’han originat conflictes bèl·lics, però pel cas que ens afecta hem de dir que ha estat privilegiada perquè la seva situació ha beneficiat la producció literària viatgera.
En el llibre es recullen més de vuitanta relats de viatgers. Encara que alguns no ho eren propiament, ja que el viatge de cadascun d’ells responia a un objectiu ben diferent al del viatger entes com a tal, ja que tant podía respondre a una missió militar, com cartogràfica, religiosa, mèdica o de coneixement del territori en el sentit ampli de la paraula. Però el que va succeir és que deixaren escrites les seves impressions i, amb els anys, s’han convertit en obres d’obligada referència.
Manolo Moreno desglossa els viatgers per períodes donant els trets bàsics per a cadascuna de les époques: els de l’Antic Règim; els il·lustrats dels quals més d’una vintena s’aproparen per terres gironines; els del Barroc, i els romàntics i aventurers del s. XIX, amb més d’una trentena. Per altra part els diferència per nacionalitats, així podem trobar els viatgers francòfons i els anglosaxons, entre els que destaquen Swinburne, Townsend i Young.
Distingeix també els qui fan el viatge per mar o per terra. Es deté en els viatges de Carles V; en el del Gran Duc de la Toscana Cosme III de Médicis; en els dels diplomàtics i religiosos (el cardenal Barberini), en cosmògrafs com el portugués Pedro de Texeira i en el Discurs de l’enginyer militar Antonio Borsano.
O en aquells que feien el viatge a peu, predecessors de Josep Ma Espinàs, com Cuelbis i Zamora.
Pel que fa a les nostres contrades són imprescindibles els relats del valencià Antonio Ponz i els de Francisco de Zamora, qui nascut a Conca, va visitar les nostres terres en dues ocasions i va deixar l’obra de referència “Diario de los viajes hechos en Cataluña”.
També ha dedicat un capítol a les dones viatgeres. S. XIX. Ja hem dit els perills que podía representar un viatge, i encara més si era una dona qui l’emprenia. Al llarg de la historia, algunes havien viatjat disfressades d’home i altres havien deixat els seus escrits sota pseudònims per no ser descobertes.
Segons cita Manolo Moreno, a les comarques gironines en el segle XIX hi van presents tres fémines: Lady Holland, Valérie de Gasparin i l’escriptora Emilia Pardo Bazán.
Ens adonem que la literatura de viatges és un gènere molt ampli que ha anat evolucionant al llarg de la història. Tal com deia Ortega i Gasset “jo soc jo i la meva circumstància”; per això, cada relat estarà condicionat pel narrador, per les seves experiències i els seus prejudicis.
Per aquest motiu, els llibres de viatges han tingut els seus partidaris i els seus detractors i probablement per això hi ha els fervents partidaris de les guies tipus Murray o Baedeker, les quals es limitaven a esmentar els llocs a visitar, sense apreciacions ni valoracions personals.
Però el que és cert és que s’estan descobrint relats que ofereixen informació de 1ª mà procedent del testimoni directe dels llocs, dels seus monuments, de la seva gastronomia, del seu patrimoni i de col·leccions artístiques avui desaparegudes, motius pels quals en les darreres dècades han estat revaloritzats.
Es troba en aquest cas el manuscrit que Manolo Moreno va descobrir a Peralada i del qual en parlaré més endavant.
Ara bé, com que el resultat de l’estudi acadèmic ja el podran veure quan tinguin el llibre a les mans, m’agradaria incidir en algun aspecte concret:
Tal i com deia al principi un dels punts de confluència amb l’autor al llarg dels anys ha estat la biblioteca on ens trobem. Lloc on ha vingut per consultar els seus fons en diverses ocasions. Precisament va ser ell qui, deu fer cosa de 30 anys, va descobrir l’interessantíssim manuscrit titolat “Peregrinacio dela Yda de Cathaluña”, escrit per un frare franciscà valencià comença a finals de l’any 1586.
Tal i com el títol diu, el frare va “peregrinar”per diferents poblacions catalanes en les quals describia els edificis religiosos i el seu patrimoni artístic. Aquest és un testimoni de primera mà que descriu monuments despareguts i que ell ja l’ha emprat en els seus treballs dedicats a l’Empordà i, a l’obra que presentem, li dedica un capítol fent el seguiment que ell mateix va fer pels diferents llocs de les terres gironines.
I, ja que estem a l’Alt Empordà, citaré un capítol interessant pels figuerencs que és el de la celebració de les noces de Felip V amb Maria Lluïsa de Savoia, a la capital de la comarca. Un esdeveniment trascendental per a la vila figuerenca que va quedar reflectit en el relat d’Antonio de Ubilla publicat el 1704.
I si parlem de l’aspecte estètic i m’agradaria incidir en l’aportació de les escaients il·lustracions. L’obra disposa d’un total de 128 fotografies.
Totes molt ben estudiades, però cal recordar que sempre resulta difícil fer-ne la tria, i encara més quan tant el text com les il·lustracions estan subjectes a una normativa.
L’autor ha inclòs imatges de diferents arxius locals (Biblioteca-Arxiu del Palau de Peralada, de la Biblioteca Fages de Climent de Figueres, del CDRI de Girona, de Sant Feliu de Guíxols, de la Cerdanya, de la Cartoteca de Catalunya, de l’Ateneu Barcelonès, de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, de la Biblioteca de Catalunya, de la Biblioteca Pública de Sòria, de la Biblioteca Nacional de Madrid i del propi autor.
Pel reguitzell d’arxius que acabo d’esmentar ja es veurà que Manolo Moreno ha dedicat una especial atenció a les imatges que acompanyen els escrits.
Tot sigui dit…, la primera que apareix en el llibre correspon a la de la Biblioteca de Peralada. Un dels llocs que preserva gran nombre de llibres de viatges per haver estat tant D. Antoni, comte de Zavellá, com D. Tomàs, comte de Peralada, viatgers empedreïts. Ells mateixos es qualificaven com a “locomòbils” i, per aquest motiu, l'any 2013-14 els hi vaig dedicar l'exposició "Viatges i Viatgers. De Colom als Comtes de Peralada", mostra que, evidentment, va venir a veure l'autor.
Algunes de les imatges que il·lustren el text són fruit de l’art dels propis narradors o dels dibuixants professionals que acompanyaven als amfitrions en el seus desplaçaments; amb elles pretenien reflectir amb major fidelitat les imatges dels llocs visitats. Aquest és el cas dels bonics dibuixos de Pier Maria Baldi de “Cataxes” i “Roses”, aquest il·lustardor va ser membre del seguici de Cosme III de Médicis en el seu viatge per la Península ibèrica. O també les il·lustraciones fetes pel gran artista romàntic francès Gustave Doré, tan conegut per haver fet les del Quijote, en la monografia de Manolo hi són perquè acompanyaren l’obra Voyage en Espagne de l’escriptor i col·leccionista d’art francès, Charles Davillier.
Però, entre aquestes 128 imatges tenen un gran pes específic les fotografies de Josep Ma. Cañellas reunides a l’Àlbum Rubaudonadeu (1889), i els gravats. D’aquests en podem distingir-ne de quatre tipologies: els cartogràfics, les vistes, els retrats i els itineraris.
Entre els primers, o sigui els cartogràfics, destacaria les obres de tres autors diferents:
Primer el que il·lustra la portada que correspon al mapa de 1716 de Oleguer de Taverner y de Ardena, comte de Darnius, que es conserva a la Cartoteca de Catalunya.
En segon, el mapa manuscrit de Ambrosio Borsano del s. XVII, preservat a la Biblioteca Nacional de Madrid.
I, en tercer, una molt bona representació de l’obra de l’enginyer militar francès, Sébastien de Pontault, sieur de Beaulieu (s. XVII), en aquest cas procedents de la Cartoteca de Catalunya. Tots els seus gravats corresponen a l’obra coneguda popularment amb el nom de Petit Beaulieu, encara que el títol oficial era Les plans et profils des principales villes et lieux considerables de la Principauté de Catalogne. Entre els que s’hi compten perfils, planimetries i mapes físics de diferents llocs de les comarques gironines: un perfil d’Ostalric, la Jonquera, la costa per la zona de Palamós, una vista de Cadaqués, Figueres, Puigcerdà, Palamós, …
En resum, en aquesta ocasió Manolo Moreno ens llega un llibre que a molts ens hauria agradat d’escriure (a mi mateixa!). Un llibre que ens transportarà a altres époques i que ens ajudarà a conèixer un altre important llegat: els d’aquells que van trepitjar les comarques gironines i en van deixar el seu testimoni.
Inés PADROSA GORGOT
2019.02.15 AMICS DEL CASTELL DE SANT FERRAN
2019.02.15 AMICS DEL CASTELL DE SANT FERRAN
El dia 15 de febrer va tenir lloc la presentació del catàleg de cartografia de la Col·lecció Mascort.
El president César Barrenechea va introduir l'acte. Tot seguit la directora de la Biblioteca de Figueres, Nati Vilanova va fer el seu parlament, paraules que es poden llegir a continuació. Ella va cedir la paraula al president del consorci, Carlos Díaz Capmany qui va parlar sobre "La Cartografia i l'Art militar", paraules que també podrem llegir a continuació. Seguidament, em va tocar a mi com autora del catàleg. Com sempre, les meves paraules van ser d'agraïment al matrimoni Mascort i a l'equip de la Fundació; vaig aprofitar, també, per parlar de la metodologia emprada i de la gran quantitat d'il·lustracions -retrats dels geògrafs i cartògrafs, i portades de llibres-, que acompanyen els mapes. Va cloure la vetllada el sr. Mascort qui ens va explicar la seva afició envers aquesta disciplina amb unes paraules molt emotives.
Paraules de Nati Vilanova
SALUTACIÓ
Bon vespre a tothom, gràcies César per les teves paraules i per continuar impulsant Amics del Castell de Sant Ferran, una associació molt dinàmica que ens fa gaudir d'aquest entorn a través de la cultura, la història i, com no, de l'hospitalitat dels seus membres.
Avui no jugo a casa perquè, com molts de vostès saben, treballo a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres, però em fa molta il·lusió ser aquí presentant el darrer llibre de la Inés Padrosa La Cartografia de la Col·lecció Mascort : escenes de la història, i compartint taula amb el Sr. Carlos Díaz Capmany i el senyor Ramon Mascort.
Amb la Inés compartim vocació per la nostra professió i interès per la temàtica local. Ens uneix un afecte especial fruit d’una relació professional de més de 20 anys, -totes dues som bibliotecàries, però d’àmbits molt diferents. En el meu cas, una biblioteca pública, i en el seu, com sabeu, a la biblioteca privada del Castell de Peralada, un centre amb una valuosa col·lecció cervantina, un fons riquíssim de manuscrits i incunables, llibres amb enquadernacions artístiques úniques, etc., col·leccions que ella ha descrit en publicacions i conferències
A banda de fer de bibliotecària, per la seva formació, la Inés s’ha dedicat a tasques d’investigació que han donat fruit a centenars d’articles a la premsa i en revistes especialitzades i grans obres referents i de referència, per tots conegudes com Bibliografia Interdisciplinària de l’Alt Empordà i el Diccionari Biogràfic de l’Alt Empordà, consultables per Internet, juntament amb altres sobre història de la fotografia o de caire més local, especialment sobre Peralada com ara la recent monografia dedicada a l'Església del Carme. La seva capacitat de treball és admirable -només cal veure el seu bloc per internet-, sempre té projectes sobre la taula, sense deixar de banda ni la família ni les aficions més quotidianes com la cuina. Els seus treballs són impecables, amb metodologia científica. Durant l’etapa de preparació i elaboració dels llibres és on hem coincidit més, jo darrera el taulell o des del despatx a través del correu electrònic l'hi he resolt consultes bibliogràfiques.
La seva trajectòria professional i la seva inquietud i passió per la recerca, també l’han portat a comissariar exposicions. Des de fa una dècada, és responsable de les exposicions anuals del Castell de Peralada, una cita que ningú s’hauria d’haver perdut. Sortosament de cada mostra en queda un elaborat catàleg!
Com el llibre que avui presentem a Figueres! La Cartografia de la Col·lecció Mascort : escenes de la història és el catàleg de l’exposició homònima que la Inés mateixa va comissariar i que es va poder visitar a la Casa Galibern, de Torroella de Montgrí, seu de la Fundació Mascort, entre els mesos de juny a novembre de 2018. Vaig assistir personalment a la inauguració d'aquesta exposició, un singular esdeveniment cultural que va tenir lloc al pati interior de la casa, d’estil colonial, amb columnes i galeries que formen un petit claustre allargat. Aquella exposició, repartida per les diferents estances de la casa, va ser una oportunitat única per a contemplar més d'un centenar de mapes, cartes marítimes i objectes antics únics que complementaven l’exposició, com ara espases, pistoles o restes de vaixells que el senyor Mascort ha anat adquirint al llarg dels anys.
El Sr. Mascort, influit pel seu oncle, el destacat pintor José María Mascort Galibern, que li va despertar l'amor i fascinació per l'art, la natura i la història, s'aficionà al col·leccionisme des de ben petit i ha aplegat una col·lecció notable d'obres de ceràmica, numismàtica, escultura, moble i, pintura que, des que es fundà la Fundació Mascort, l’any 2007, ha donat a conèixer públicament a través d'exposicions i llibres, fins a un total de dinou, que ha editat ell mateix, el darrer, aquest volum que presentem. En tot cas, la Inés us acabarà de descobrir la personalitat i la passió del Sr Mascort pel col·leccionisme.
La col·lecció cartogràfica del Sr. Mascort és de les més importants de Catalunya. Conté 240 gravats de mapes, cartes nàutiques, vistes i representacions de tipus militar dels segles XVI a XVIII, de Catalunya i de poblacions, algunes tan properes a Mascort com Torroella de Montgrí, així com alguns atles i llibres de viatges dels segles XVIII i XIX que incloen nombrosos gravats i làmines. Un d’aquests atles és el conegut amb el nom de Petit Beaulieu, que inclou una vista de Figueres, Roses i La Jonquera, entre d’altres.
Però qui va fer aquests gravats i mapes? Qui els encarregava? Totes aquestes dades històriques en les proporciona Inés Padrosa al principi del llibre on fa una magnífica contextualització de l'evolució de la cartografia entre els segles XV i XVII. El descobriment del Nou Món va fer que tothom es questionés els postulats de Claudi Ptolomeu, astrònom, astròleg i bibliotecari d'Alexandria, autor de la Geografia, el primer mapa del món, i calia una nova producció cartogràfica. Reis, nobles, polítics, eclesiàstics encarregaven als millors cartògrafs, geògrafs, dibuixants i gravadors la realització d'atles, mapes murals, mapes físics, globus terraquis, etc., alguns dels quals s'han conservat fins als nostres dies. Països Baixos i França eren nacions on hi havia els millors cartògrafs als segles XVI i XVII, seguides d’Alemanya i Anglaterra. En el segle XVI es van expandir els mapes regionals, promoguts per cartògrafs com Sebastian Munster (vegeu el mapa 4 del catàleg) mentre que el segle XVII fou el segle de la publicació dels atles. Alguns noms de cartògrafs que cal recordar són Abraham Ortelius (mapa 110) i Gerard Mercator (mapa 6, 111), ambdós flamencs, presents en el llibre.
El catàleg és d'aquelles obres que ens desperta la curiositat pel coneixement del territori i per l'art de la cartografia ja que contempla tant la vessant artística com la vessant històrica de la col·lecció del Sr. Mascort.
La Inés ha dividit els documents en grups temàtics:
· Mediterrani i península Ibèrica;
· insularis i cartes nàutiques d’àrees geogràfiques properes, com per exemple, uns perfils costaners de Roses i Port de la Selva;
· guerra i places fortes, de les quals ens en parlarà el Sr. Díaz Capmany. i Catalunya. Més de 50 mapes del Principat, del 1605 a 1798, alguns de la prestigiosa família de cartògrafs francesos Sanson (mapa 127).
El contingut està disposat de tal manera que a la dreta del llibre sempre trobareu la imatge cartogràfica reproduïda ocupant tota la pàgina, i a l'esquerra, tota la descripció detallada del document. Aquí és on es nota la mà precisa de la Inés Padrosa. La descripció s'inicia amb el títol del mapa i la menció de l'autor o autors, és a dir, el cartògraf, geògraf, i després el gravador i l'editor amb nom i cognoms i dates de naixement i defunció. També hi fa constar la data d'impressió de l'obra que ens molts casos no hi apareixia, però ella la determina a partir dels participants i la seva activitat. També s’hi inclou l'escala del mapa i les mides. En el cos de la descripció, seguint les pautes de la catalogació de mapes, fa una explicació de tots els detalls que hi apareixen, com ara les carteles, els marcs, les orles, elements vegetals, el tipus de lletra, els cartouches, els diferents títols disposats en finestres, signatures, personatges, etc. Val a dir que molts mapes de la col·lecció Mascort eren mapes solts, però que originalment s’havien publicat en atles. En aquests casos la Inés ha investigat en repositoris de col·leccions digitalitzades, en catàlegs de biblioteques o en repertoris bibliogràfics fins que ha pogut determinar en quina obra concreta havia aparegut el mapa en qüestió.
Una altra part molt important d’aquesta descripció és la contextualització l'autor i els fets representats. Aquestes explicacions ens aporten dades de com funcionaven els negocis de cartografia a l’època, molts passaven de pares a fills, els millors cartògrafs eren els que innovaven i els qui tenien més planxes... La Inés, a més a més, no s’oblida en aquesta explicació històrica de ressaltar el paper de les vídues i filles dels cartògrafs que en algun moment van portar el negoci familiar!
Finalment, com no podia ser d’altra manera en una obra feta per una bibliotecària, trobareu una extensíssima bibliografia que demostra fins on ha arribat la investigació de la Inés i quant d’útil pot ser aquesta obra per a altres col·leccionistes i institucions que disposin de mapes de la mateixa època.
En definitiva, ens trobem davant d’una obra extraordinària tant per estudiosos com per curiosos, un llibre per regalar, per gaudir-ne, per endinsar-se en el món de la cartografia i dels seus principals artífexs (Ortelius, Mercator, Beaulieu, Sanson, Blaeu, Bodenehr...), però també un llibre per posar en valor el patrimoni documental del Sr. Mascort i difondre una col·lecció cartogràfica fins ara en mans privades. Felicito a la Inés per aquest treball erudit....i al Senyor Mascort per la seva tasca editorial i pel bon gust a l’hora de seleccionar les peces que adquireix.
Nati Vilanova
Paraules de Carlos Díaz Capmany
LA CARTOGRAFÍA.- PRESENTACIÓN CATÁLOGO.
En el pasado otoño, fui invitado amablemente a la presentación en Torroella de la Exposición de la Cartografía de la Colección Mascort. Pese al gran interés que tenía por acudir al acto no pude hacerlo por graves obligaciones familiares. Tenía noticias de la Fundación Mascort y sus importantes colecciones, pero cuando llegó a mis manos el libro catálogo que hoy se presenta aquí, quedaron desbordadas todas mis expectativas, mi grado de sorpresa fue enorme.
También es muy grande el agradecimiento que me permito dirigir al señor Mascort, por haber facilitado la publicación de esta obra, tan rica en contenido y tan cuidada en presentación. Ello es, sin duda, fruto del enorme valor emocional que para él tiene la Cartografía como medio de representación de escenarios donde se han producido sucesos importantes, tal como él mismo dice en las primeras líneas del Prólogo.
También antes de seguir adelante quiero felicitar a Inés Padrosa por el excelente y útil libro, rebosante de erudición, que ha hecho; y cuyas virtudes acaba de explicarnos, la Directora de la Biblioteca de Figueres, de manera insuperable. Gracias Inés por tu trabajo.
Gran parte de los grabados realizados durante la Edad Moderna que se nos ofrecen en el libro pueden inscribirse en el ámbito de la cartografía militar. De este grupo voy a hablar un poco.
La aplicación de la pólvora a las armas, al empezar el Renacimiento, modificó notablemente el concepto y las formas tradicionales de hacer la guerra potenciando el factor terreno. El conocimiento del terreno será una disciplina indispensable al mando militar. El terreno es uno de los factores que contribuyen a la decisión.
Ciertamente el terreno no es el único factor a considerar en la estrategia o en la táctica. Se cuentan otros: misión, enemigo y medios propios, son los más clásicos. Pero el terreno, en su aspecto geográfico, es el único factor que puede conocerse exactamente y con precisión de antemano. No obstante, el terreno es un valor potencial, cuya utilización depende del mando. Bien usado, adquiere un valor trascendente. En otro caso sirve de nada o de muy poco.
El terreno, pues, necesita estudiarse y enjuiciarse: primero geográficamente; luego militarmente. Su examen detenido nos dice sus posibilidades de todo orden: tácticas (enlaces, visibilidad, viabilidad, cubrición, etc.); logísticas (recursos, transportes, etc.) y estratégicas (profusión de vías de comunicación y el rendimiento de ellas, grandes líneas geográficas reguladoras de los movimientos, etc.).
Los mandos militares, para decidir, necesitan tener a la vista imágenes que les reproduzcan los terrenos conocidos o que les faciliten formarse idea anticipada de los desconocidos. Conocer el país extraño para invadirlo o el propio para defenderlo. Esa visión se la proporcionará la CARTOGRAFÍA.
La cartografía militar
Apenas descubierto el importante papel que el terreno había adquirido con el empleo de las nuevas armas, principiaron los esfuerzos para estudiarlo, conocerlo y describirlo. Especialistas que llevaban a los campos de batalla una formación científica, hasta entonces reñida con las armas, aplicaron a los reconocimientos y al levantamiento de los planos, puramente militares, los útiles estudios matemáticos.
Durante los siglos XVI y XVII, los ingenieros militares y los artilleros, fueron seleccionados entre el personal militar que demostraba un cierto interés o facilidad para las matemáticas y la arquitectura militar. Entre las habilidades que los distinguían estaba la del dibujo, en principio utilizado para las cuestiones más técnicas de la construcción. Sin embargo, estas capacidades fueron aprovechadas también para tareas de información, tal como la descripción y reconocimiento de territorios, la representación de campañas militares e, incluso, en tareas de espionaje.
A mediados del siglo XVII el uso de la cartografía era generalizado en la Europa Occidental, tanto como bien de consumo como en forma de útil de trabajo. El incremento de mapas y planos había sido espectacular, aunque el desarrollo fue muy desigual en las diferentes cortes europeas.
Ciñéndonos, o limitándonos, a la Edad Moderna, podríamos distinguir, a grandes rasgos, tres grandes modos de representación de la cartografía de carácter militar en función de su contenido y la forma como se trata: las corografías territoriales; las vistas y escenas de batallas, y las planimetrías.
GRABADO 41.- Nicolás de FER.- ROSELLÓN y AMPURDÁN (parte)
Las corografías militares: son el resultado de superponer información de carácter estratégico a la descripción geográfica del territorio. En este modo los aspectos militares son muy concretos: interés por los caminos y los pasos (collados de montaña, puentes) y por las fortificaciones, que en muchos casos adquirirán un carácter ornamental y serán representadas mediante su planimetría esquematizada y dispuestas en la imagen en forma de orla. Una buena parte de mapas territoriales fueron hechos por militares.
GRABADO 88.- BEAULIEU.- ISLA DE LOS FAISANES.
Las vistas de ciudades y las escenas de batallas o asedios: pensadas tanto como recurso pedagógico como imagen informativa, fueron canalizadas principalmente para un aprovechamiento comercial, e impulsadas por los gobernantes como una forma de propaganda. Los conflictos bélicos de la segunda mitad del siglo XVII y principios del XVIII proporcionarán los escenarios, y los objetos representados serán las plazas fuertes, y batallas Otra característica propia de estas imágenes es la componente narrativa de la obra. En la guerra de Sucesión, destaca el paso de la representación figurativa de las tropas al uso de signos convencionales para indicar las unidades; también se dibuja la red de trayectorias de tiro de las baterías.
GRABADO 68.- ANÓNIMO.- PLAZA FUERTE DE SAN FERNANDO.
Las planimetrías: son, para muchos, la expresión más auténtica de la cartografía militar, ya que aúnan la corrección geométrica con una utilidad práctica inmediata, sea para planificar, para construir, para pasar al ataque o para defender una posición. Las planimetrías pretenden ser objetivas, científicas. Mateo CALABRO, que fue director de la Academia de Matemáticas de Barcelona, afirmaba que entre los modos de representación era la planimetría el que el ingeniero militar debía dominar.
Cada uno de estos modos de representación evolucionó con el paso del siglo XVII al XVIII. Por un lado por el cambio de gustos en lo estético; por otro, por la paulatina ordenación de la actividad cartográfica de los militares. En el año 1691 se funda en Francia el Cuerpo de Ingenieros, los ingenieros del rey. El mismo Vauban estuvo preocupado por uniformar la práctica cartográfica de los ingenieros. Un trayecto parecido sigue la ordenación emprendida en España. Felipe V fundó en el año 1710 el Real Cuerpo de Ingenieros, y en el 1711 la Real y Militar Academia de Matemáticas de Barcelona.
La voluntad que subyace en las distintas reglamentaciones que se publicaron en España, y en Europa, a lo largo del siglo XVIII, sobre la actividad de los ingenieros militares, es unificar y sistematizar los diferentes componentes de la delineación de planos.
Los distintos tipos de cartografía que llevaron a cabo los militares los podemos encontrar en la celebrada obra de BEAULIEU: cartógrafo francés que trató el tema militar. Destaca por su elevada producción, parte de la cual hace referencia a Cataluña. Utilizó los diferentes modos de representación descritos. Pese a que su temática era militar, la finalidad que buscaba era más bien comercial: la de dar noticia gráfica de las victorias francesas para mayor gloria de su monarca. En París existía una cierta industria de este tipo que competía por publicar rápidamente los últimos acontecimientos de forma que con frecuencia se aprovechaban las planchas de campañas anteriores que se actualizaban con las novedades de nuevas campañas, o no.
Para acabar haré unos comentarios sobre dos grabados, dos vistas, de BEAULIEU, que representan dos acontecimientos separados casi cincuenta años y que complementan, de algún modo, lo que acabo de decir. Estos grabados se refieren a los sitios de Roses de 1645 y 1693. (Grabados 99 y 100 del libro).
Son dos grabados, preciosos a mi gusto, y casi idénticos. Tienen el mismo primer plano, el mismo fondo con las montañas y el mar, la misma perspectiva de la plaza. Pero, el primero es fiel a la acción bélica que representa y el segundo no. El primero fue estampado en vida de BEAULIEU (su muerte ocurrió en 1674); el segundo fue editado en 1694, por el taller que regentaba su sobrina.
GRABADO 99.- BEAULIEU.- SITIO DE ROSES 1645
El primero, Sitio de 1645, es fiel a la acción bélica que representa, tanto por el despliegue del campo atrincherado, frente a los baluartes de San Juan y San Felipe, como por el dibujo de las voladuras que causaron las brechas que determinaron la rendición de la plaza.
GRABADO 100.- BEAULIEU.- SITIO DE ROSES 1693.
El segundo, Sitio de 1693, repite la misma disposición del campo atrincherado, cuando en esta ocasión el ataque se produjo por la parte opuesta de la plaza, frente a los baluartes de Santiago y de Santa María.
GRABADO 101.- BEAULIEU.- SITIO DE ROSES 1693.
Lo dicho para el grabado de 1693 es extensivo al grabado que ahora presento, en lo que se refiere a la parte inferior.
GRABADO 30.- LEPAUTRE.- SITIO DE ROSES 1693.
Un grabado de LEPAUTRE (Grabado 30), autor coetáneo de la segunda acción, confirma, sobre el plano, que el ataque, en el año 1693, se realizó desde Levante.
Concluyo. Los grabados 99 (Sitio de 1645) y 100 (Sitio de 1693) tienen, los dos, un valor propagandístico. Aunque el 99 (Sitio de 1645) tiene, además, un valor pedagógico al ser fiel a la acción bélica que representa.
Los anteriores comentarios no comportan demérito a los grabados. Sin duda respondieron, en su momento, a la finalidad que se proponía el autor: la difusión de una hazaña para mayor gloria del monarca. Hoy son elementos importantes para la investigación histórico militar, además del valor artístico y suntuario que, sin ninguna duda, tienen.
Muchas gracias por su atención.
Figueres, 15 de febrero de 2019.
Ramon Mascort, Carmen Pascual de Mascort, Mariona Comellas i Inés Padrosa. |
Diego Borrego, César Barrenechea, Felipe Redal, Inés Padrosa, Ramon Mascort, Carmen Pascual de Mascort, Héctor Amelló, Elena Salazar, José Luis Torres i Nati Vilanova. |
Carlos Díaz Capmany, César Barrenechea, Nati Vilanova, Inés Padrosa i Ramon Mascort. |
Presentació del catàleg
"La cartografia de la col·lecció Mascort" a l'Institut d'Estudis Catalans
"La cartografia de la col·lecció Mascort"
Torroella de Montgrí, Casa Galibern
Dijous 12 de juliol té lloc la presentació del catàleg de cartografia del col·leccionista particular Ramon Mascort Amigó.
Carme Montaner, cap de la Cartoteca de Catalunya s'ocupa de pormenoritzar les aportacions de l'obra que qualifica com a Catàleg excepcional!! "Un catàleg excepcional per a una aportació privada a l'estudi de la cartografia històrica".
Carme Montaner mostra el catàleg, Ramon Mascort i Inés Padrosa.
Aspecte extern del catàleg sobre cartografia.
Festa de sant Martí 2017.
Inici de la Festa amb audició de sardanes interpreta Cobla Ciutat de Girona i presentació del CD dedicat a Miquel Serra.
Cobla Ciutat de Girona.
Alcalde de Peralada, sr. Pere Torrent, regidora sra. Ma José Romero, Inés Padrosa i Montserrat Mauné presidenta del Foment de la sardana de Figueres.
Sr. Jesus Ventura.
Inés Padrosa en el moment de la presentació.
Pere Torrent en el moment del seu parlament.
Joaquim Burjachs, Jesus Ventura, Lluís Brugués i Inés Padrosa.
Presentació "La reforma de l'església i convent del Carme"
Figueres, 9 de novembre de 2017
Amb Marta Felip, alcaldessa de Figueres i Jaume de Puig, vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans.
Presentació "La reforma de l'església i convent del Carme"
7 d'octubre de 2017
Fot. de Vicenç Asensio.
Fot. de Vicenç Asensio.
Fotografia de Jordi Mestre
Avui ha tingut lloc la presentació del CD dedicat a Ramon Basil. L'acte ha estat d'allò més lluït, ple de gent i amb els parlament del director de l'orquestra sr. Jesús Ventura, jo mateixa per parlar de la meva aportació dedicada a la biografia del músic, el sr. Reig president del Sindicat de músics, Anna Costal qui ha parlat de la història de la cobla.
S'ha comptat amb la presència de la néta del músic sra. Pepita Basil i el besnét Joan Alberni.
Tot seguit les meves paraules:
Bona tarda senyores i senyors,
És una satisfacció poder presentar avui, acompanyant el CD de la col·lecció Compositors Gironins dedicat a Ramon Basil Brujó, unes noves dades biogràfiques fruit de la tasca d’investigació efectuada després que el senyor Joaquim Burjachs, en nom de la Cobla Ciutat de Girona m’encomanés posar unes paraules introductòries dedicades a la persona del nostre músic.
En aquest punt, vull fer un incís per dir que és encomiable la feina que està duent a terme La Cobla Ciutat de Girona, sota la direcció de Jesús Ventura, que dins el programa Fonoteca de la Cobla i mitjançant l’edició de CD’s, recupera el patrimoni musical dels nostres compositors potser, de vegades una mica oblidats pel gran públic. Així és com avui tenim el goig de presentar el III volum dedicat a reivindicar el llegat de qui ha estat una baula de la nissaga Basil.
El cas és que, si en un primer moment vaig pensar que les notes publicades al meu Diccionari Biogràfic de l’Alt Empordà podien ser prou eloqüents, la veritat és que el senyor Burjachs em va demanar quelcom més aprofundit, extens i novedos i així va succeir com se’m va tornar encomanar el virus de la curiositat i la investigació. I em vaig posar a buscar i rebuscar, tant en arxius (els de Figueres i Girona) per poder elaborar l’arbre genealògic que es presenta,
com a contactar amb els representants de la Societat Coral La Erato per a la lectura de les Actes de les seves reunions,
en capbussar-me en l’hemeroteca local coetània, en repassar les notes elaborades de quan vaig preparar l’obra La Nissaga dels Serra (2000),
i d’establir converses amb la família (especialment amb Pepita Basil i Joan Alberni), i descobrir la flauta travessera que ell havia utilitzat...
Amb tot això va aparèixer un personatge interessant, complex, imbricat en diferents activitats de la societat figuerenca (amb la Societat Coral La Erato, amb el Círculo Apolo Figuerense i com a membre fundador del Sindicat Musical de la Província i de l’Associació de Música de Figueres ), del qual no els desvelaré més detalls ja que espero es llegeixin amb atenció el llibret que acompanya el CD amb la seva música, expressió de la seva passió.
Avui, gràcies a la iniciativa de la Cobla Ciutat de Girona, Figueres està d’enhorabona per la recuperació d’un músic figuerenc !!
Inés Padrosa
Ahir a la nit, el Casal Marià d'Olot estava ple de gom a gom!!
L'acte de presentació va comptar amb l'alcalde Josep Ma Corominas, l'escriptor Domènec Moli, l'autor Josep Ma Canals, el regidor de cultura Josep Berga i Inés Padrosa en qualitat d'autora del Diccionari biogràfic de l'Alt Empordà.
El grup Xantre amb Àngel Girona va acompanyar amb unes cançons i els rapsodes, Margarida Arau i Josep Casellas, recitaren unes poesies.
Tot seguit les meves paraules:
Bona nit Benvolguts olotins!
En primer lloc voldria agrair que l’amic Josep Ma Canals em convidés a participar en l’acte d’avui en tant que predecessora d’una obra similar a la estem presentant, el Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà.
Amics, Avui Olot està de Festa! Festa en majúscules! Aconseguir aplegar 961 biografies d’olotins i veure-les publicades és una feina de llarga durada! L’obra que avui tenim a les mans sé que ha estat una obra “esperada”.
Tal i com el mateix autor ha explicat, va començar en solitari l’any 1992, d’això fa vint-i-tres anys cap a vint-i-quatre. Podríem dir gairebé un quart de segle preocupant-se per aprofundir, esbrinar i cotejar informació sobre els qui més han sobresortit a la capital de la Garrotxa. És un treball llarg (són incomptables les hores esmerçades) i pacient pel qual és necessari que l’implicat disposi de constància, mètode i generositat. Però, encara diria més, tot i gaudir d’aquestes qualitats no tothom està en condicions d’aconseguir aquest compendi d’informació coordinar-la, redactar-la i il·lustrar-la … amb un final feliç; però Canals disposa d’un altre element importantíssim per aconseguir-ho i aquest és la il·lusió.
Ben segur que haurà gaudit de la col·laboració dels propis biografiats i amics que al llarg dels anys li hauran proporcionat informació i suggerències però, per poder arrodonir una empresa com aquesta un s’ha de trobar amb tranquil·litat d’esperit i aquesta no s’aconsegueix si no es disposa de la complicitat familiar (li puc dir per experiència pròpia). D’aquí el paper fonamental de la seva muller Mariona Pujol, a qui també hem d’agrair, la generositat de les hores compartides en aquesta empresa.
Apuntades les principals qualitats de l’autor encara cal afegir una altra condició “sine qua non”, és a dir, sense la qual no hauria estat possible sortir-ne airós, i aquesta és el profund coneixement del lloc, dels olotins, del seu teixit associatiu que ha de disposar l’autor.
Però encara quedava una altra aventura i aquesta és l’editorial. Un pot haver fet la investigació, però si no es troba editor de res serveix la feina feta en el calaix. Per sort, l’Ajuntament d’Olot ha estat la institució sensible a l’edició de l’obra.
A partir d’ara les biografies dels olotins s’exportaràn, en paper, arreu. Quedarà un altre petit pas a donar: la seva exportació a la xarxa, per tal que les biografies de la capital de la Garrotxa esdevinguin una Olotpèdia i el coneixement de la societat olotina estigui a l’abast del món.
Si tornem al recull que ens ofereix Josep M Canals des del punt de vista de la meva professió, la de bibliotecària, haig de dir que entra a formar part del món de les obres de referència. Són aquelles que t’ofereixen una informació puntual i immediata sobre un tema.
Si fem un breu resum de quina ha estat l’aportació de diccionaris biogràfics a les comarques gironines el primer que hem de recordar és a Joaquim Pla i Cargol. Ell, en solitari, va publicar l’obra “Biografías de gerundenses”, obra de la qual hi ha una edició de 1948 i una de 1960.
Després de l’obra de Pla i Cargol s’editen alguns reculls de biografies d’àrees específiques però han de passar unes dècades fins a la publicació d’un diccionari de les comarques gironines de caire generalista i té lloc el 2009 quan vaig presentar en solitari el Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà amb més de 2.000 personatges.
A partir d’aquí n’han sorgit altres el 2011 el de Sant Feliu de Guixols de Gerard Bussot qui, també, presenta en solitari en aquest cas més de 400 biografies de la capital del Baix Empordà. I sorgeixen alguns projectes en línea, com el treball en equip que es presenta el 2013 Homes i Dones de la Selva amb 843 biografies, i pel que fa a la comarca del Pla de l’Estany Josep Anton Abellan en solitari va aportant informació en el seu blog.
A part d’aquests exemples propers, relacionats amb les comarques gironines, per fer-nos una idea del treball de Josep Ma. Canals m’agradaria posar un exemple de les terres de Lleida. L’any 2010 es publica el “Diccionari biogràfic de les terres de Lleida al llarg del segle XX”. L’obra disposa de 1576 entrades, entra les quals compta amb biografies, associacions, empreses o clubs esportius. L’obra ha comptat amb 100 redactors. I no disposa de cap, ni una sola fotografia.
Però tornem a l’obra de Josep Ma. A més del seu propi treball d’investigació Canals és hereu d’aquells qui l’han precedit, sobretot treballs publicats a la prensa comrcal i monografies o articles d’autors locals d’entre els quals no cal oblidar a la bibliotecària M. Carme Verdaguer Illa “L’escultura a Olot: Dic biogràfic d’autors” 1987, o L’Atlas paisatgístic a cura de Joan Sala i Francesc Fontbona per la Garrotxa (2010), algunes aportacions de Torrent Orri (1957) o bé les d’Alexandre Cuéllar “Un segle de teatre a Olot”, o les de Jordi Teis per a la Ràdio a Olot, o bé les investigacions d’Antoni Mayans o Josep Murlà.
Per la meva part, repassant el pen que em facilità l’autor (fins avui no he vist el llibre), ha estat una satisfacció trobar en aquest recull de biografies, olotins amb els que he coincidit al llarg dels anys com ara l’artista Toni Agustí, el pintor Xavier Carbonell, l’activista cultural Isidre Charles, el pintor Narcís Coderch, l’escriptor i corrector d’Alzamora Josep Congost, el periodista de El Punt Diari Ramon Esteban, el pessebrista Joan Ferrés Curós, l’historiador Miquel Àngel Fumanal, l’arxiver i historiador Antoni Mayans, el figuerenc Domènec Moli amb qui comparteixo taula, l’historiador de l’art Toni Monturiol, el també historiador Josep Murlà, l’especialista en romànic Antoni Noguera Massa, el sardanista Robert Roqué, l’activista Jordi Sellas (pare i fill), l’escultora Rosa Serra, el professor Joaquim Ventolà, el fill pianista de Sebastià Vives, la que havia estat professora de química de l’institut Ramon Muntaner del meu marit, la sra. Elvira Vinaixa o el polític Jordi Xuclà.
A partir d’avui Josep Ma Canals enceta una nova etapa.
Ben segur que en Josep Maria rebrà moltes felicitacions però també li haig de dir, per experiència pròpia, que sempre hi haurà qui no es fixarà en la feina feta sinó en el que hi manca, sobretot si el lector considera que el que hi manca és ell mateix!
En aquest sentit, el que s’ha de tenir en compte és que aquest tipus d’obres no poden ser mai un cent per cent matemàticament compilatories sinó que tenen un elevat tant per cent d’obra d’autor. És a dir, cada autor té la seva pròpia circumstància de manera que dues obres amb aquest mateix títol i desenvolupades per autors diferents, no tindran mai el mateix contingut.
A partir de la setmana vinent trobarem la seva obra a les biblioteques, serà abastament consultada i emprada com a font d’informació per a posteriors escrits. Només cal esperar que en aquestes publicacions els autors tinguin la generositat de citar l’origen de les dades: El Diccionari biogràfic d’Olot de Josep Ma Canals, editat per l’Ajutament d’Olot.
La més cordial enhorabona a l’autor i a la capital de la Garrotxa, Olot!!
PRESENTACIÓ QUADERN PERALADA
2015-06-19
Bona tarda senyores i senyors,
Sr. Pere Torrent alcalde de Peralada, Sr. Lluís Solà diputat, sr. Juanola representant de Caixabank, sr Joan Domènec director dels Quaderns, sr Padern exalcalde de Peralada.
Amics! Tal i com sempre he dit el dia de la presentació és el dia dels agraïments!
En primer lloc agrair a les entitats que ho fan possible, és a dir, la Diputació i la Caixa, al director de la col·lecció dels Quaderns de la Revista de Girona, l’amic Joan Domènec qui en tot moment es preocupa del seu seguiment.
Tot seguit l’agraïment és per l’amic Joan Padern, per les seves paraules de presentació. Tal i com ja hem tingut ocasió de sentir, Ell, peraladenc de socarrel ha viscut en primera persona la transformació de la vila i és el responsable que avui els peraladencs i nouvinguts disposin de l’ampli ventall de serveis que fan que Peralada sigui un lloc còmode per viure, tasca feliçment continuada per l’actual alcalde sr. Pere Torrent.
Ha estat per a mi un honor que la Diputació m’hagi encarregat aquest nou llibre, que a partir d’avui estarà a la disposició de tots els peraladencs. L’obra és el fruit de la recopilació i investigació (això sí, sintetitzada!) duta a terme en el decurs dels gairebé 30 anys que fa que treballo a la vila. I l’ofereixo a tots els peraladencs en reconeixement i agraïment del que ha representat la vila i els seus veïns en la meva trajectòria professional.
Podríem dir que l’obra té el seu punt de partida quan l’Ajuntament de Peralada, presidit per Joan Padern, m’encomanà la redacció de la monografia dedicada a “La Principal de Peralada”. L’homenatge va culminar el dia de sant Martí de 1990; a l’acte hi participà tot el poble, probablement molts dels aquí presents vareu poder gaudir de la diada amb la participació de l’actual comte de Peralada, Pere de Montaner.
A partir d’aquí em vaig anar engrescant en aprofundir en diferents aspectes de la història del municipi i, amb els anys, per saber-ne més he recorregut diferents biblioteques i arxius com és el cas de l’Arxiu del Regne de Mallorca a Palma de Mallorca, lloc on es troba custodiat l’arxiu dels Rocabertí.
Ara bé, com que el resultat de l’estudi acadèmic ja el podran veure quan el tinguin a les mans, m’agradaria explicar alguna anècdota de com ha anat la recerca de les imatges, que és un dels aspectes importants del llibre.
L’obra disposa d’un total de 128 fotografies.
Sempre resulta difícil fer la tria, però en aquest cas, en què tant el text com les il·lustracions estan subjectes a les normes de la col·lecció, encara més!! S’ha procurat incloure imatges poc vistes, algunes inèdites, que s’han obtingut de diferents arxius locals (Biblioteca-Arxiu del Palau de Peralada, el fons de sant Domènec i el de l’Ajuntament. Per cert, haig d’agrair a Miquel Brugat, Núria Comamala,… la seva diligència; d’altres provincials, de Barcelona i de les Balears –Palma de Mallorca i Eivissa-), i altres cedides per particulars.
És en aquest darrer punt que m’agradaria incidir per explicar la col·laboració de diferents veïns de la vila en oferir unes fotografies històriques que ells preserven a les seves llars. Així ha estat com la Maria Cros, l’Anna Maria Granell, la Pepita Aguer, la Rosa Escapa o en Pere Pallé … m’han facilitat unes il·lustracions insubstituïbles! Algunes totalment desconegudes fins avui!
He recorregut també als fotogràfs professionals com Pere Duran, Robin Townsend (de l’Agència EFE) o Carol Tur de Palma de Mallorca.
A ells pertanyen: la fotografia històrica del 14 d’agost de 1988, dia en què a Peralada vingueren la reina Sofia, Irene i Anna Maria de Grècia i Lady Di, la troballa dels obusos de morter de la Guerra Civil descobertes a l’Orlina l’any 2004 o el retrat d’Antoni de Rocabertí.
Altres persones m’han ajudat de diferents maneres responent a preguntes o facilitant-me informació. Aquest és el cas de Núria Algans, Núria Agulló, Ramon Clos, Roser Diudé, Meritxell Garrido, Josep Isern, Pere Mir, Núria Oliva, Anna Ma Poch, Geroni Pujol, ... o bé Roser Ruiz Directora del CEIP RMuntaner. També cal sumar l’expert equip de la Diputació, el maquetista Pep Caballé, la impremta Pagès i, per suposat, com sempre el meu marit, en José Luis, sense ell tampoc seria possible.
Les xarxes socials també han intervingut en benefici de l’enriquiment iconogràfic del llibre. Una peraladenca, la Quima Llosa, el 30 de novembre de 2104 publicava a Facebook unes fotos del darrer aiguat, una d’elles il·lustra el capítol de la Muga i el Llobregat.
Així mateix, gràcies a la connexió global mantenia contacte amb un castelloní resident al Japó, en Martí Paola. Ell anava investigant per la xarxa sobre temes empordanesos i vet-ho aquí que m’informa de la troballa d’un document interessantíssim la “Confirmació de la Grandeza de España a Bernat Antoni de Boixadors”, el qual també es troba reproduït al llibre.
I quedava la foto de la portada, en el llibre publicat l’any 2007 “Peralada talaia entre l’Albera i el mar”, la portada lluïa el bonic perfil enturonat de la vila, i vaig pensar que per aquesta ocasió seria bo trobar una foto aèria en la qual es veiés el nucli antic però també una part de les noves urbanitzacions,… . Gràcies a Pere Torrent m’assabento que Ester Albreda n’havia fet unes, la vaig a veure i m’explica que va fer un viatge en globus i va aprofitar per fer diferents instantànies. Una d’elles serà la carta de presentació del llibre!!
De manera que no em resta més que dir:
Gràcies a tots per la col·laboració i per la vostra companyia en el dia d’avui!!
Carme Montaner mostra el catàleg, Ramon Mascort i Inés Padrosa. |
Aspecte extern del catàleg sobre cartografia. |
Festa de sant Martí 2017.
Inici de la Festa amb audició de sardanes interpreta Cobla Ciutat de Girona i presentació del CD dedicat a Miquel Serra.
Cobla Ciutat de Girona. |
Alcalde de Peralada, sr. Pere Torrent, regidora sra. Ma José Romero, Inés Padrosa i Montserrat Mauné presidenta del Foment de la sardana de Figueres. |
Sr. Jesus Ventura. |
Inés Padrosa en el moment de la presentació. |
Pere Torrent en el moment del seu parlament. |
Joaquim Burjachs, Jesus Ventura, Lluís Brugués i Inés Padrosa. |
Presentació "La reforma de l'església i convent del Carme"
Amb Marta Felip, alcaldessa de Figueres i Jaume de Puig, vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans.
7 d'octubre de 2017
Fot. de Vicenç Asensio. |
Fot. de Vicenç Asensio. |
Fotografia de Jordi Mestre |
S'ha comptat amb la presència de la néta del músic sra. Pepita Basil i el besnét Joan Alberni.
Tot seguit les meves paraules:
Bona tarda senyores i senyors,
És una satisfacció poder presentar avui, acompanyant el CD de la col·lecció Compositors Gironins dedicat a Ramon Basil Brujó, unes noves dades biogràfiques fruit de la tasca d’investigació efectuada després que el senyor Joaquim Burjachs, en nom de la Cobla Ciutat de Girona m’encomanés posar unes paraules introductòries dedicades a la persona del nostre músic.
En aquest punt, vull fer un incís per dir que és encomiable la feina que està duent a terme La Cobla Ciutat de Girona, sota la direcció de Jesús Ventura, que dins el programa Fonoteca de la Cobla i mitjançant l’edició de CD’s, recupera el patrimoni musical dels nostres compositors potser, de vegades una mica oblidats pel gran públic. Així és com avui tenim el goig de presentar el III volum dedicat a reivindicar el llegat de qui ha estat una baula de la nissaga Basil.
El cas és que, si en un primer moment vaig pensar que les notes publicades al meu Diccionari Biogràfic de l’Alt Empordà podien ser prou eloqüents, la veritat és que el senyor Burjachs em va demanar quelcom més aprofundit, extens i novedos i així va succeir com se’m va tornar encomanar el virus de la curiositat i la investigació. I em vaig posar a buscar i rebuscar, tant en arxius (els de Figueres i Girona) per poder elaborar l’arbre genealògic que es presenta,
com a contactar amb els representants de la Societat Coral La Erato per a la lectura de les Actes de les seves reunions,
com a contactar amb els representants de la Societat Coral La Erato per a la lectura de les Actes de les seves reunions,
en capbussar-me en l’hemeroteca local coetània, en repassar les notes elaborades de quan vaig preparar l’obra La Nissaga dels Serra (2000),
i d’establir converses amb la família (especialment amb Pepita Basil i Joan Alberni), i descobrir la flauta travessera que ell havia utilitzat...
Amb tot això va aparèixer un personatge interessant, complex, imbricat en diferents activitats de la societat figuerenca (amb la Societat Coral La Erato, amb el Círculo Apolo Figuerense i com a membre fundador del Sindicat Musical de la Província i de l’Associació de Música de Figueres ), del qual no els desvelaré més detalls ja que espero es llegeixin amb atenció el llibret que acompanya el CD amb la seva música, expressió de la seva passió.
Avui, gràcies a la iniciativa de la Cobla Ciutat de Girona, Figueres està d’enhorabona per la recuperació d’un músic figuerenc !!
Inés Padrosa
Ahir a la nit, el Casal Marià d'Olot estava ple de gom a gom!!
L'acte de presentació va comptar amb l'alcalde Josep Ma Corominas, l'escriptor Domènec Moli, l'autor Josep Ma Canals, el regidor de cultura Josep Berga i Inés Padrosa en qualitat d'autora del Diccionari biogràfic de l'Alt Empordà.
El grup Xantre amb Àngel Girona va acompanyar amb unes cançons i els rapsodes, Margarida Arau i Josep Casellas, recitaren unes poesies.
El grup Xantre amb Àngel Girona va acompanyar amb unes cançons i els rapsodes, Margarida Arau i Josep Casellas, recitaren unes poesies.
Tot seguit les meves paraules:
Bona nit Benvolguts olotins!
En primer lloc voldria agrair que l’amic Josep Ma Canals em convidés a participar en l’acte d’avui en tant que predecessora d’una obra similar a la estem presentant, el Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà.
Amics, Avui Olot està de Festa! Festa en majúscules! Aconseguir aplegar 961 biografies d’olotins i veure-les publicades és una feina de llarga durada! L’obra que avui tenim a les mans sé que ha estat una obra “esperada”.
Tal i com el mateix autor ha explicat, va començar en solitari l’any 1992, d’això fa vint-i-tres anys cap a vint-i-quatre. Podríem dir gairebé un quart de segle preocupant-se per aprofundir, esbrinar i cotejar informació sobre els qui més han sobresortit a la capital de la Garrotxa. És un treball llarg (són incomptables les hores esmerçades) i pacient pel qual és necessari que l’implicat disposi de constància, mètode i generositat. Però, encara diria més, tot i gaudir d’aquestes qualitats no tothom està en condicions d’aconseguir aquest compendi d’informació coordinar-la, redactar-la i il·lustrar-la … amb un final feliç; però Canals disposa d’un altre element importantíssim per aconseguir-ho i aquest és la il·lusió.
Ben segur que haurà gaudit de la col·laboració dels propis biografiats i amics que al llarg dels anys li hauran proporcionat informació i suggerències però, per poder arrodonir una empresa com aquesta un s’ha de trobar amb tranquil·litat d’esperit i aquesta no s’aconsegueix si no es disposa de la complicitat familiar (li puc dir per experiència pròpia). D’aquí el paper fonamental de la seva muller Mariona Pujol, a qui també hem d’agrair, la generositat de les hores compartides en aquesta empresa.
Apuntades les principals qualitats de l’autor encara cal afegir una altra condició “sine qua non”, és a dir, sense la qual no hauria estat possible sortir-ne airós, i aquesta és el profund coneixement del lloc, dels olotins, del seu teixit associatiu que ha de disposar l’autor.
Però encara quedava una altra aventura i aquesta és l’editorial. Un pot haver fet la investigació, però si no es troba editor de res serveix la feina feta en el calaix. Per sort, l’Ajuntament d’Olot ha estat la institució sensible a l’edició de l’obra.
A partir d’ara les biografies dels olotins s’exportaràn, en paper, arreu. Quedarà un altre petit pas a donar: la seva exportació a la xarxa, per tal que les biografies de la capital de la Garrotxa esdevinguin una Olotpèdia i el coneixement de la societat olotina estigui a l’abast del món.
Si tornem al recull que ens ofereix Josep M Canals des del punt de vista de la meva professió, la de bibliotecària, haig de dir que entra a formar part del món de les obres de referència. Són aquelles que t’ofereixen una informació puntual i immediata sobre un tema.
Si fem un breu resum de quina ha estat l’aportació de diccionaris biogràfics a les comarques gironines el primer que hem de recordar és a Joaquim Pla i Cargol. Ell, en solitari, va publicar l’obra “Biografías de gerundenses”, obra de la qual hi ha una edició de 1948 i una de 1960.
Després de l’obra de Pla i Cargol s’editen alguns reculls de biografies d’àrees específiques però han de passar unes dècades fins a la publicació d’un diccionari de les comarques gironines de caire generalista i té lloc el 2009 quan vaig presentar en solitari el Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà amb més de 2.000 personatges.
A partir d’aquí n’han sorgit altres el 2011 el de Sant Feliu de Guixols de Gerard Bussot qui, també, presenta en solitari en aquest cas més de 400 biografies de la capital del Baix Empordà. I sorgeixen alguns projectes en línea, com el treball en equip que es presenta el 2013 Homes i Dones de la Selva amb 843 biografies, i pel que fa a la comarca del Pla de l’Estany Josep Anton Abellan en solitari va aportant informació en el seu blog.
A part d’aquests exemples propers, relacionats amb les comarques gironines, per fer-nos una idea del treball de Josep Ma. Canals m’agradaria posar un exemple de les terres de Lleida. L’any 2010 es publica el “Diccionari biogràfic de les terres de Lleida al llarg del segle XX”. L’obra disposa de 1576 entrades, entra les quals compta amb biografies, associacions, empreses o clubs esportius. L’obra ha comptat amb 100 redactors. I no disposa de cap, ni una sola fotografia.
Però tornem a l’obra de Josep Ma. A més del seu propi treball d’investigació Canals és hereu d’aquells qui l’han precedit, sobretot treballs publicats a la prensa comrcal i monografies o articles d’autors locals d’entre els quals no cal oblidar a la bibliotecària M. Carme Verdaguer Illa “L’escultura a Olot: Dic biogràfic d’autors” 1987, o L’Atlas paisatgístic a cura de Joan Sala i Francesc Fontbona per la Garrotxa (2010), algunes aportacions de Torrent Orri (1957) o bé les d’Alexandre Cuéllar “Un segle de teatre a Olot”, o les de Jordi Teis per a la Ràdio a Olot, o bé les investigacions d’Antoni Mayans o Josep Murlà.
Per la meva part, repassant el pen que em facilità l’autor (fins avui no he vist el llibre), ha estat una satisfacció trobar en aquest recull de biografies, olotins amb els que he coincidit al llarg dels anys com ara l’artista Toni Agustí, el pintor Xavier Carbonell, l’activista cultural Isidre Charles, el pintor Narcís Coderch, l’escriptor i corrector d’Alzamora Josep Congost, el periodista de El Punt Diari Ramon Esteban, el pessebrista Joan Ferrés Curós, l’historiador Miquel Àngel Fumanal, l’arxiver i historiador Antoni Mayans, el figuerenc Domènec Moli amb qui comparteixo taula, l’historiador de l’art Toni Monturiol, el també historiador Josep Murlà, l’especialista en romànic Antoni Noguera Massa, el sardanista Robert Roqué, l’activista Jordi Sellas (pare i fill), l’escultora Rosa Serra, el professor Joaquim Ventolà, el fill pianista de Sebastià Vives, la que havia estat professora de química de l’institut Ramon Muntaner del meu marit, la sra. Elvira Vinaixa o el polític Jordi Xuclà.
A partir d’avui Josep Ma Canals enceta una nova etapa.
Ben segur que en Josep Maria rebrà moltes felicitacions però també li haig de dir, per experiència pròpia, que sempre hi haurà qui no es fixarà en la feina feta sinó en el que hi manca, sobretot si el lector considera que el que hi manca és ell mateix!
En aquest sentit, el que s’ha de tenir en compte és que aquest tipus d’obres no poden ser mai un cent per cent matemàticament compilatories sinó que tenen un elevat tant per cent d’obra d’autor. És a dir, cada autor té la seva pròpia circumstància de manera que dues obres amb aquest mateix títol i desenvolupades per autors diferents, no tindran mai el mateix contingut.
A partir de la setmana vinent trobarem la seva obra a les biblioteques, serà abastament consultada i emprada com a font d’informació per a posteriors escrits. Només cal esperar que en aquestes publicacions els autors tinguin la generositat de citar l’origen de les dades: El Diccionari biogràfic d’Olot de Josep Ma Canals, editat per l’Ajutament d’Olot.
La més cordial enhorabona a l’autor i a la capital de la Garrotxa, Olot!!
PRESENTACIÓ QUADERN PERALADA
Joan Padern, exalcalde en el moment del parlament. |
Joan Domènec, director dels Quaderns, en el moment del parlament. |
Pere Torrent, alcalde de Peralada, en el moment del parlament. |
La taula presidencial. |
La sala Miquel Mateu abans d'iniciar l'acte de presentació. |
Inés Padrosa, autora, en el moment del parlament. |
Presentació del llibre "Damià Mateu Bisa (1864-1935). Empresari, promotor i col·leccionista" 2014-11-29
Un moment del parlament (Fot. Martí Dacosta)
Miquel Capo Mateu, Carme Mateu, Isabel Suqué, Artur Suqué, Javier Suqué, Blanca Camín, Inés Padrosa, Miquel Suqué i Jaume Barrachina (Fot. Martí Dacosta) |
Un moment de la presentació del llibre (Fot. José Luis Torres) |
Presentació Jordi Jubany a la Galeria El Claustre de Figueres, 14 de març de 2014
Jordi Jubany, Inés Padrosa i Miquel Mascort (Fot. José Luis Torres) |
Presentació "Els Catalans a Grècia", 24 de gener de 2014
Presentació "700 anys de l'Hospital de Figueres", Teatre El Jardí, 22.XI.2013.
Presentació monografia L'abans de Castelló d'Empúries 1870-1975, de Jordi Canet i Manel Puig, Abril de 2011.
Sala Gòtica de l'Ajuntament de Castelló d'Empúries. Jordi Canet, Inés Padrosa i Manel Puig. |
Sala Gòtica de l'Ajuntament de Castelló d'Empúries. Jordi Canet, Inés Padrosa, Manel Puig i el regidor Ramon Piris. |
Seu dels Amics del Castell el dia de la presentació. |
Seu dels Amics del Castell el dia de la presentació. |
Seu dels Amics del Castell el dia de la presentació. Antonio Herrera, Inés Padrosa i Pere Buxeda. |
-
Seu dels Amics del Castell el dia de la presentació. Inés Padrosa, pere Buxeda i Antonio Herrera. |
Presentació Diccionari biogràfic de l'Alt Empordà:
Targetó de presentació del Diccionari biogràfic de l'Alt Empordà, a càrrec de LLuís Ma. de Puig i Ramon Alberch, Teatre el Jardí de Figueres, 9 d'octubre de 2009. |
Teatre El Jardí, Figueres. Pilar Mundet, Lluís Ma. de Puig, Ramon Alberch, Inés Padrosa i Santi Vila. |
Teatre El Jardí, Figueres. Taula presidencial Inés Padrosa, Lluís Ma. de Puig, Santi Vila alcalde de Figueres, Pilar Mundet diputada provincial i Ramon Alberch. |
Presentació de la Bibliografia interdisciplinària de l'Alt Empordà a la xarxa:
Xavier Castillón, El Punt Diari, 24 de setembre de 2008 "L'Alt Empordà ja té la seva bibliografia a la xarxa. El treball d'Inés Padrosa inclou més de 15.000 referències"
Josep M. Bernils "La Bibliografia", Hora Nova 30 de setembre de 2008 |
Ciro Llueca "El Google empordanès" al setmanari Empordà 21 d'octubre de 2008 |
C. Vilà "Més de 15.000 referències de l'Alt Empordà, a la xarxa" Empordà, 30 de setembre de 2008 |
Miriam Arenas "La "Bibliografia interdisciplinària de l'Alt Empordà", ja es pot consultar a internet" Hora Nova, 26 de setembre de 2008. |
Taula rodona en memòria del músic peraladenc Joaquim Serra:
Lluís Albert, Inés Padrosa, Josep Prenafeta i Concepció Ramió. St. Domènec - Peralada ,14 d'abril de 2007. |
Pregonera de la Festa de l'Allioli de Creixell (2004):
Presentació monografia Pintors i retaules dels segles XIV i XV a l'Empordà, de mn. Miquel Pujol Canelles
Targetó de presentació |
Portada de la monografia Pintors i retaules dels segles XIV i XV a l'Empordà, de mn. Miquel Pujol, disseny d'Inés Padrosa. |
Presentació de la monografia a la seu del Consell Comarcal de l'Alt Empordà, 11 de novembre de 2004, a càrrec d'Inés Padrosa. |
Presentació de l'Empordà Àlbum:
L'any 2003 L'Institut d'estudis Empordanesos en col·laboració amb el Centre d'Estudis del Baix Empordà va editar l'edició facímil de L'Empordà -Àlbum, llibre de fotografies exhaurit que havia estat publicat l'any 1917 per la Ilustració Catalana. La monografia va ser presentada a Figueres, capital de l'Alt Empordà i a Begur i Torroella de Montgrí, al Baix Empordà.
Begur, 2003. Presentació edició facsímil de L'Empordà-Àlbum, amb textes introductoris de Joan Badia-Homs, Albert Compte, Lluís Costa, Inés Padrosa i Pep Vila. |
Torroella de Montgrí, agost de 2003. Presentació edició facsímil de L'Empordà-Àlbum, amb textes introductoris de Joan Badia-Homs, Albert Compte, Lluís Costa, Inés Padrosa i Pep Vila. |
Presentació la Nissaga dels Serra, Aplec de la Sardana Peralada, 27 d'agost del 2000.
Presentació del Suplement de la "Bibliografia interdisciplinària de l'Alt Empordà"
Vinyet Panyella, directora de la Biblioteca de Catalunya, Jordi Cabezas, president del Consell Comarcal i Inés Padrosa, autora, en el moment de la presentació, el dia 3 de juny de l'any 2000.
|
Marc Bataller "Actualitzen la Bibliografia de l'Alt Empordà amb 3.000 noves referències", El Punt Diari, 4 de juny del 2000. |
José Luis Torres "Capdavanters", Diari de Girona, 9 juny 2000. |
Presentació del recull de receptes La Gastronomia empordanesa a Peralada, 1996-1997 (Peralada:1998), a la Biblioteca del Castell de Peralada en el marc del 3er Fòrum Terra Incògnita.
Biblioteca del Castell de Peralada, Inés Padrosa, Xavier Mestres i Ferran Adrià. |
Biblioteca del Castell de Peralada, Joan Roca, Jaume Subirós, ... i Inés Padrosa |
Presentació de la monografia Eduard Rodeja i Galter. Vida i Obra, 1997
Presentació de la "Bibliografia interdisciplinària de l'Alt Empordà", 1996
La presentació de la "Bibliografia..." a la Biblioteca del Palau de Peralada, l'any 1996. |
Article de Núria Munárriz "Presenten a Peralada la bibliografia comarcal" Empordà, 17.XII.1996. A la fotografia la taula presidencial: Vinyet Panyella, Carles Pàramo, Martí Palahí,... i Inés Padrosa |
Presentació de la monografia La Principal de Peralada
Sant Martí, 1990