La Cartografia de la Colección Mascort als Amics del Castell de Sant Ferran.

El dia 15 de febrer va tenir lloc la presentació del catàleg de cartografia de la Col·lecció Mascort.

El president César Barrenechea va introduir l'acte. Tot seguit la directora de la Biblioteca de Figueres, Nati Vilanova va fer el seu parlament, paraules que es poden llegir a continuació. Ella va cedir la paraula al president del consorci, Carlos Díaz Capmany qui va parlar sobre "La Cartografia i l'Art militar", paraules que també podrem llegir a continuació. Seguidament, em va tocar a mi com autora del catàleg. Com sempre, les meves paraules van ser d'agraïment al matrimoni Mascort i a l'equip de la Fundació; vaig aprofitar, també, per parlar de la metodologia emprada i de la gran quantitat d'il·lustracions -retrats dels geògrafs i cartògrafs, i portades de llibres-, que acompanyen els mapes. Va cloure la vetllada el sr. Mascort qui ens va explicar la seva afició envers aquesta disciplina amb unes paraules molt emotives.

Paraules de Nati Vilanova 

SALUTACIÓ

Bon vespre a tothom, gràcies César per les teves paraules i per continuar impulsant Amics del Castell de Sant Ferran, una associació molt dinàmica que ens fa gaudir d'aquest entorn a través de la cultura, la història i, com no, de l'hospitalitat dels seus membres.

Avui no jugo a casa perquè, com molts de vostès saben, treballo a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres, però em fa molta il·lusió ser aquí presentant el darrer llibre de la Inés Padrosa La Cartografia de la Col·lecció Mascort : escenes de la història,  i compartint taula amb el Sr. Carlos Díaz Capmany i el senyor Ramon Mascort.

Amb la Inés compartim vocació per la nostra professió i interès per la temàtica local. Ens uneix un afecte especial fruit d’una relació professional de més de 20 anys, -totes dues som bibliotecàries, però d’àmbits molt diferents. En el meu cas, una biblioteca pública, i en el seu, com sabeu, a la biblioteca privada del Castell de Peralada, un centre amb una valuosa col·lecció cervantina, un fons riquíssim de manuscrits i incunables, llibres amb enquadernacions artístiques úniques, etc., col·leccions que ella ha descrit en publicacions i conferències

                                                                        

A banda de fer de bibliotecària, per la seva formació, la Inés s’ha dedicat a tasques d’investigació que han donat fruit a centenars d’articles a la premsa i en revistes especialitzades i grans obres referents i de referència, per tots conegudes com Bibliografia Interdisciplinària de l’Alt Empordà i el Diccionari Biogràfic de l’Alt Empordà, consultables per Internet, juntament amb altres sobre història de la fotografia o de caire més local,  especialment sobre Peralada com ara la recent monografia dedicada a l'Església del Carme. La seva capacitat de treball és admirable -només cal veure el seu bloc per internet-, sempre té projectes sobre la taula, sense deixar de banda ni la família ni les aficions més quotidianes com la cuina. Els seus treballs són impecables, amb metodologia científica. Durant l’etapa de preparació i elaboració dels llibres és on hem coincidit més, jo darrera el taulell o des del despatx a través del correu electrònic l'hi he resolt consultes bibliogràfiques.

La seva trajectòria professional i la seva inquietud i passió per la recerca,  també l’han portat a comissariar exposicions. Des de fa una dècada, és responsable de les exposicions anuals del Castell de Peralada, una cita que ningú s’hauria d’haver perdut.  Sortosament de cada mostra en queda un elaborat catàleg!

Com el llibre que avui presentem a Figueres! La Cartografia de la Col·lecció Mascort : escenes de la història és el catàleg de l’exposició homònima que la Inés mateixa va comissariar i  que es va poder visitar a la Casa Galibern, de Torroella de Montgrí, seu de la Fundació Mascort, entre els mesos de juny a novembre de 2018. Vaig assistir personalment a la inauguració d'aquesta exposició, un singular esdeveniment cultural que va tenir lloc al pati interior de la casa, d’estil colonial, amb columnes i galeries que formen un petit claustre allargat. Aquella exposició, repartida per les diferents estances de la casa, va ser una oportunitat única per a contemplar més d'un centenar de mapes, cartes marítimes i objectes antics únics que complementaven l’exposició, com ara espases, pistoles o restes de vaixells que el senyor Mascort ha anat adquirint al llarg dels anys.

El Sr. Mascort, influit pel seu oncle, el destacat pintor José María Mascort Galibern, que li va despertar l'amor i fascinació per l'art, la natura i la història, s'aficionà al col·leccionisme des de ben petit i ha aplegat una col·lecció notable d'obres de ceràmica, numismàtica, escultura, moble i, pintura que, des que es fundà la Fundació Mascort, l’any  2007, ha donat a conèixer públicament a través d'exposicions i llibres, fins a un total de dinou, que ha editat ell mateix, el darrer, aquest volum que presentem.  En tot cas, la Inés us acabarà de descobrir la personalitat i la passió del Sr Mascort pel col·leccionisme.

La col·lecció cartogràfica del Sr. Mascort és de les més importants de Catalunya. Conté 240 gravats de mapes, cartes nàutiques, vistes i representacions de tipus militar dels segles XVI a XVIII, de Catalunya i de poblacions, algunes tan properes a Mascort com Torroella de Montgrí, així com alguns atles i llibres de viatges dels segles XVIII i XIX que incloen nombrosos gravats i làmines. Un d’aquests atles és el conegut amb el nom de Petit Beaulieu, que inclou una vista de Figueres, Roses i La Jonquera, entre d’altres.

Però qui va fer aquests gravats i mapes? Qui els encarregava? Totes aquestes dades històriques en les proporciona Inés Padrosa al principi del llibre on fa una magnífica contextualització de l'evolució de la cartografia entre els segles XV i XVII. El descobriment del Nou Món va fer que tothom es questionés els postulats de Claudi Ptolomeu, astrònom, astròleg i bibliotecari d'Alexandria, autor de la Geografia, el primer mapa del món,  i calia una nova producció cartogràfica. Reis, nobles, polítics, eclesiàstics  encarregaven als millors cartògrafs, geògrafs, dibuixants i gravadors la realització d'atles, mapes murals, mapes físics, globus terraquis, etc., alguns dels quals s'han conservat fins als nostres dies. Països Baixos i França eren nacions on hi havia els millors cartògrafs als segles XVI i XVII, seguides d’Alemanya i Anglaterra. En el segle XVI es van expandir els mapes regionals, promoguts per cartògrafs com Sebastian Munster (vegeu el mapa 4 del catàleg) mentre que el segle XVII fou el segle de la publicació dels atles. Alguns noms de cartògrafs que cal recordar són Abraham Ortelius (mapa 110) i Gerard Mercator (mapa 6, 111), ambdós flamencs, presents en el llibre.

El catàleg és d'aquelles obres que ens desperta la curiositat pel coneixement del territori i per l'art de la cartografia ja que contempla tant la vessant artística com la vessant històrica de la col·lecció del Sr. Mascort.

La Inés ha dividit els documents en grups temàtics:

·         Mediterrani i  península Ibèrica;

·         insularis i cartes nàutiques d’àrees geogràfiques properes, com per exemple, uns perfils costaners de Roses i Port de la Selva;

·          guerra i places fortes, de les quals ens en parlarà el Sr. Díaz Capmany. i Catalunya. Més de 50 mapes del Principat, del 1605 a 1798, alguns de la prestigiosa família de cartògrafs francesos Sanson  (mapa 127).

El contingut està disposat de tal manera que a la dreta del llibre sempre trobareu la imatge cartogràfica reproduïda ocupant tota la pàgina, i a l'esquerra, tota la descripció detallada del document. Aquí és on es nota la mà precisa de la Inés Padrosa. La descripció s'inicia amb el títol del mapa i la menció de l'autor o autors, és a dir, el cartògraf, geògraf, i després el gravador i l'editor amb nom i cognoms i dates de naixement i defunció. També hi fa constar la data d'impressió de l'obra que ens molts casos no hi apareixia, però ella la determina a partir dels participants i la seva activitat. També s’hi inclou l'escala del mapa i les mides. En el cos de la descripció, seguint les pautes de la catalogació de mapes, fa una explicació de tots els detalls que hi apareixen, com ara les carteles, els marcs, les orles, elements vegetals, el tipus de lletra, els cartouches, els diferents títols disposats en finestres, signatures, personatges, etc. Val a dir que molts mapes de la col·lecció Mascort eren mapes solts, però que originalment s’havien publicat en atles. En aquests casos la Inés ha investigat en repositoris de col·leccions digitalitzades, en catàlegs de biblioteques o en repertoris bibliogràfics fins que ha pogut determinar en quina obra concreta havia aparegut el mapa en qüestió.

Una altra part molt important d’aquesta descripció és la contextualització l'autor i els fets representats. Aquestes explicacions ens aporten dades de com funcionaven els negocis de cartografia a l’època, molts passaven de pares a fills,  els millors cartògrafs eren els que innovaven  i els qui tenien més planxes... La Inés, a més a més, no s’oblida en aquesta explicació històrica de ressaltar el paper de les vídues i filles dels cartògrafs que en algun moment van portar el negoci familiar!

Finalment, com no podia ser d’altra manera en una obra feta per una bibliotecària, trobareu una extensíssima bibliografia que demostra fins on ha arribat la investigació de la Inés i quant d’útil pot ser aquesta obra per a altres col·leccionistes i institucions que disposin de mapes de la mateixa època.

En definitiva, ens trobem davant d’una obra extraordinària tant per estudiosos com per curiosos, un llibre per regalar, per gaudir-ne, per endinsar-se en el món de la cartografia i dels seus principals artífexs (Ortelius, Mercator, Beaulieu, Sanson, Blaeu, Bodenehr...), però també un llibre per posar en valor el patrimoni documental del Sr. Mascort i difondre una col·lecció cartogràfica fins ara en mans privades. Felicito a la Inés per aquest treball erudit....i al Senyor Mascort per la seva tasca editorial i pel bon gust a l’hora de seleccionar les peces que adquireix.

Nati Vilanova

Directora Biblioteca Fages de Climent

Fot. de Martí Dacosta

Paraules de Carlos Díaz Capmany

LA CARTOGRAFÍA.- PRESENTACIÓN CATÁLOGO.

En el pasado otoño, fui invitado amablemente a la presentación en Torroella de la Exposición de la Cartografía de la Colección Mascort. Pese al gran interés que tenía por acudir al acto no pude hacerlo por graves obligaciones familiares. Tenía noticias de la Fundación Mascort y sus importantes colecciones, pero cuando llegó a mis manos el libro catálogo que hoy se presenta aquí, quedaron desbordadas todas mis expectativas, mi grado de sorpresa fue enorme.

También es muy grande el agradecimiento que me permito dirigir al señor Mascort, por haber facilitado la publicación de esta obra, tan rica en contenido y tan cuidada en presentación. Ello es, sin duda, fruto del enorme valor emocional que para él tiene la Cartografía como medio de representación de escenarios donde se han producido sucesos importantes, tal como él mismo dice en las primeras líneas del Prólogo.

También antes de seguir adelante quiero felicitar a Inés Padrosa por el excelente y útil libro, rebosante de erudición, que ha hecho; y cuyas virtudes acaba de explicarnos, la Directora de la Biblioteca de Figueres, de manera insuperable. Gracias Inés por tu trabajo.

Gran parte de los grabados realizados durante la Edad Moderna que se nos ofrecen en el libro pueden inscribirse en el ámbito de la cartografía militar. De este  grupo voy a hablar un poco.

    

La aplicación de la pólvora a las armas, al empezar el Renacimiento, modificó notablemente el concepto y las formas tradicionales de hacer la guerra potenciando el factor terreno. El conocimiento del terreno será una disciplina indispensable al mando militar. El terreno es uno de los factores que contribuyen a la decisión.

Ciertamente el terreno no es el único factor a considerar en la estrategia o en la táctica. Se cuentan otros: misión, enemigo y medios propios, son los más clásicos. Pero el terreno, en su aspecto geográfico, es el único factor que puede conocerse exactamente y con precisión de antemano. No obstante, el terreno es un valor potencial, cuya utilización depende del mando. Bien usado, adquiere un valor trascendente. En otro caso sirve de nada o de muy poco.

El terreno, pues, necesita estudiarse y enjuiciarse: primero geográficamente; luego militarmente. Su examen detenido nos dice sus posibilidades de todo orden: tácticas (enlaces, visibilidad, viabilidad, cubrición, etc.); logísticas (recursos, transportes, etc.) y estratégicas (profusión de vías de comunicación y el rendimiento de ellas, grandes líneas geográficas reguladoras de los movimientos, etc.).

Los mandos militares, para decidir, necesitan tener a la vista imágenes que les reproduzcan  los terrenos conocidos o que les faciliten formarse idea anticipada de los desconocidos. Conocer el país extraño para invadirlo o el propio para defenderlo. Esa visión se la proporcionará la CARTOGRAFÍA.

La cartografía militar

Apenas descubierto el importante papel que el terreno había adquirido con el empleo de las nuevas armas, principiaron los esfuerzos para estudiarlo, conocerlo y describirlo. Especialistas que llevaban a los campos de batalla una formación científica, hasta entonces reñida con las armas, aplicaron a los reconocimientos y al levantamiento de los planos, puramente militares, los útiles estudios matemáticos.

Durante los siglos XVI y XVII, los ingenieros militares y los artilleros, fueron seleccionados entre el personal militar que demostraba un cierto interés o facilidad para las matemáticas y la arquitectura militar. Entre las habilidades que los distinguían estaba la del dibujo, en principio utilizado para las cuestiones más técnicas de la construcción. Sin embargo, estas capacidades fueron aprovechadas también para tareas de información, tal como la descripción y reconocimiento de territorios, la representación de campañas militares e, incluso, en tareas de espionaje.

A mediados del siglo XVII el uso de la cartografía era generalizado en la Europa Occidental, tanto como bien de consumo como en forma de útil de trabajo. El incremento de mapas y planos había sido espectacular, aunque el desarrollo fue muy desigual en las diferentes cortes europeas.

Ciñéndonos, o limitándonos, a la Edad Moderna, podríamos distinguir, a grandes rasgos, tres grandes modos de representación de la cartografía de carácter militar en función de su contenido y la forma como se trata: las corografías territoriales; las vistas y escenas de batallas, y las planimetrías.

GRABADO 41.- Nicolás de FER.- ROSELLÓN y AMPURDÁN (parte)

Las corografías militares: son el resultado de superponer información de carácter estratégico a la descripción geográfica del territorio. En este modo los aspectos militares son muy concretos: interés por los caminos y los pasos (collados de montaña, puentes) y por las fortificaciones, que en muchos casos adquirirán un carácter ornamental y serán representadas mediante su planimetría esquematizada y dispuestas en la imagen en forma de orla. Una buena parte de mapas territoriales fueron hechos por militares.

GRABADO 88.- BEAULIEU.- ISLA DE LOS FAISANES.

Las vistas de ciudades y las escenas de batallas o asedios: pensadas tanto como recurso pedagógico como imagen informativa, fueron canalizadas principalmente para un aprovechamiento comercial, e impulsadas por los gobernantes como una forma de propaganda. Los conflictos bélicos de la segunda mitad del siglo XVII y principios del XVIII proporcionarán los escenarios, y los objetos representados serán las plazas fuertes, y batallas Otra característica propia de estas imágenes es la componente narrativa de la obra. En la guerra de Sucesión, destaca el paso de la representación figurativa de las tropas al uso de signos convencionales para indicar las unidades; también se dibuja la red de trayectorias de tiro de las baterías.

GRABADO 68.- ANÓNIMO.- PLAZA FUERTE DE SAN FERNANDO.

Las planimetrías: son, para muchos, la expresión más auténtica de la cartografía militar, ya que aúnan la corrección geométrica con una utilidad práctica inmediata, sea para planificar, para construir, para pasar al ataque o para defender una posición. Las planimetrías pretenden ser objetivas, científicas. Mateo CALABRO, que fue director de la Academia de Matemáticas de Barcelona, afirmaba que entre los modos de representación era la planimetría el que el ingeniero militar debía dominar.

Cada uno de estos modos de representación evolucionó con el paso del siglo XVII al XVIII. Por un lado por el cambio de gustos en lo estético; por otro, por la paulatina ordenación de la actividad cartográfica de los militares. En el año 1691 se funda en Francia el Cuerpo de Ingenieros, los ingenieros del rey. El mismo Vauban estuvo preocupado por uniformar la práctica cartográfica de los ingenieros. Un trayecto parecido sigue la ordenación emprendida en España. Felipe V fundó en el año 1710 el Real Cuerpo de Ingenieros, y en el 1711 la Real y Militar Academia de Matemáticas de Barcelona.

La voluntad que subyace en las distintas reglamentaciones que se publicaron en España, y en Europa, a lo largo del siglo XVIII, sobre la actividad de los ingenieros militares, es unificar y sistematizar los diferentes componentes de la delineación de planos.

Los distintos tipos de cartografía que llevaron a cabo los militares los podemos encontrar en la celebrada obra de BEAULIEU: cartógrafo francés que trató el tema militar. Destaca por su elevada producción, parte de la cual hace referencia a Cataluña. Utilizó los diferentes modos de representación descritos. Pese a que su temática era militar, la finalidad que buscaba era más bien comercial: la de dar noticia gráfica de las victorias francesas para mayor gloria de su monarca. En París existía una cierta industria de este tipo que competía por publicar rápidamente los últimos acontecimientos de forma que con frecuencia se aprovechaban las planchas de campañas anteriores que se actualizaban con las novedades de nuevas campañas, o no.

Para acabar haré unos comentarios sobre dos grabados, dos vistas, de BEAULIEU, que representan dos acontecimientos separados casi cincuenta años y que complementan, de algún modo, lo que acabo de decir. Estos grabados se refieren a los sitios de Roses de 1645 y 1693. (Grabados 99 y 100 del libro).

Son dos grabados, preciosos a mi gusto, y casi idénticos. Tienen el mismo primer plano, el mismo fondo con las montañas y el mar, la misma perspectiva de la plaza. Pero, el primero es fiel a la acción bélica que representa y el segundo no. El primero fue estampado en vida de BEAULIEU  (su muerte ocurrió en 1674); el segundo fue editado en 1694, por el taller que regentaba su sobrina.

GRABADO 99.- BEAULIEU.- SITIO DE ROSES 1645

El primero, Sitio de 1645, es fiel a la acción bélica que representa, tanto por el despliegue del campo atrincherado, frente a los baluartes de San Juan y San Felipe, como por el dibujo de las voladuras que causaron las brechas que  determinaron la rendición de la plaza.

GRABADO 100.- BEAULIEU.- SITIO DE ROSES 1693.

El segundo, Sitio de 1693, repite la misma disposición del campo atrincherado, cuando en esta ocasión el ataque se produjo por la parte opuesta de la plaza, frente a los baluartes de Santiago y de Santa María.

GRABADO 101.- BEAULIEU.- SITIO DE ROSES  1693.

Lo dicho para el grabado de 1693 es extensivo al grabado que ahora presento, en lo que se refiere a la parte inferior.

GRABADO 30.- LEPAUTRE.- SITIO DE ROSES 1693.

Un grabado de LEPAUTRE (Grabado 30), autor coetáneo de la segunda acción, confirma, sobre el plano, que el ataque, en el año 1693, se realizó desde Levante.

Concluyo. Los grabados 99 (Sitio de 1645) y 100 (Sitio de 1693) tienen, los dos, un valor propagandístico. Aunque el  99 (Sitio de 1645) tiene, además,  un valor pedagógico al ser fiel a la acción bélica que representa.

Los anteriores comentarios no comportan demérito a los grabados. Sin duda respondieron, en su momento, a la finalidad que se proponía el autor: la difusión de una hazaña para mayor gloria del monarca. Hoy son elementos importantes para la investigación histórico militar, además del valor artístico y suntuario que, sin ninguna duda, tienen.

Muchas gracias por su atención.  

Figueres, 15 de febrero de 2019.

Carlos Díaz Capmany.

El sr. Ramon Mascort i Inés Padrosa (Fot. de Martí Dacosta) 

Ramon Mascort, Carmen Pascual de Mascort, Mariona Comellas i Inés Padrosa.

Diego Borrego, César Barrenechea, Felipe Redal, Inés Padrosa, Ramon Mascort, Carmen Pascual de Mascort, Héctor Amelló, Elena Salazar, José Luis Torres i Nati Vilanova.

Carlos Díaz Capmany, César Barrenechea, Nati Vilanova, Inés Padrosa i Ramon Mascort.

 La millor Col·lecció Cartogràfica editada en un llibre. Empordà Digital