El resum de la dissertació, unes imatges de record i si cliqueu aquí podreu veure i sentir la dissertació del dia 20 de juny!!

ELS JARDINS DEL CASTELL DE PERALADA

Inés Padrosa Gorgot

La construcció dels jardins del Castell de Peralada la podem emmarcar dins la represa de l’art de la jardineria que té lloc durant el segle XIX a Catalunya, quan les famílies burgeses o les terratinents benestants decideixen enaltir les seves llars incorporant aquests espais.

Va ser, doncs, ara farà cent quaranta anys, quan D. Antoni de Rocabertí, comte de Zavellà, i D. Tomàs de Rocabertí, comte de Peralada, en instal·lar-se a Peralada iniciaren tot un seguit de reformes fonamentades en la seva formació i relacions amb la capital francesa i amb l’illa de Mallorca. A les millores dutes a terme a l’interior del Castell i del Convent del Carme, es sumaren les destinades a embellir el seu entorn i així, a l’igual que tot castell francès gaudia d’un gran parc o jardí, els dos germans decidiren dignificar el de Peralada à la façon française integrant els terrenys limítrofs, entre els quals s’hi trobava l’anomenat Lo Bosch del Comte, amb el corresponent arranjament i enjardinament. L’encàrrec es va fer a un dels més reputats dissenyadors de jardins resident a Paris: François Duvillers (1807-1881), ”Architecte paysagiste dessinateur de parcs et jardins”.

En els jardins de Peralada s’incorpora la tipologia que seguia el model de Le Nôtre – jardí geomètric francès dels castells de Versalles o Chantilly– que s’observa en els parterres de les parts sud i oest més properes al Castell i, l’estructura tipològica del jardí paisatgístic anglès, de formes sinuoses, s’implanta a la resta del jardí.

En el seu origen, l’extensió dels jardins fou de 3 hectàrees i 38 àrees (33.800 m²), i segons la llegenda adjunta al plànol hi hauria d’haver fins a 63 zones diferenciades, entre les quals s’esmenten l’Avenue des orangers, els Chemins vicinaux, el Laberynthe, el Tir au pigeon, el Jeu de cricket, l’Habitation du jardinier, el Gymnase, o bé el Kiosque de Pinus Pinea. La vegetació que Duvillers incorpora és rica i variada, tant pel que fa a fruiters productius com a plantes i arbres ornamentals amb espècies que ha vist ben aclimatades a indrets de latituds similars com Còrsega o Mònaco i d’altres d’exòtiques pròpies de països orientals, assolint fins a 158 varietats.

Els anys no passen debades, i tant la distribució de l’espai com les espècies que avui conformen els jardins han sofert modificacions; les unes realitzades voluntàriament per qüestions estètiques o pragmàtiques, primerament pels nous propietaris i descendents dels comtes en la primera dècada del segle XX, més endavant, als anys 30, per Miquel Mateu, així com en èpoques més recents, mentre que les altres han estat fruit dels avatars climatològics. Així, per exemple, sabem que “l’any de la fred” (1956), moriren molts dels eucaliptus i tarongers.

A la conferència del 20 de juny l’assistent tindrà ocasió de veure reproduccions de documents originals com els plànols de François Duvillers, la seva monografia de Les Parcs et jardins (1878), que també incorpora el plànol de Peralada, i una part del seu epistolari amb Antoni de Rocabertí (custodiat a l’Arxiu del Regne de Mallorca); els àlbums impresos a l’Escola de Palaci els quals porten els títols “Catálogo de Plantas del Parque del Conde de Peralada” i “Catálogo de frutales del Conde de Peralada”, una nodrida representació de bibliografia adquirida pels comtes com revistes i llibres d’horticultura, jardineria, mobiliari rústic i monografies de botànics coetanis, així com la única campana-hivernacle conservada del s. XIX.