Presentació "Els Catalans a Grècia" d'Eusebi Ayensa

Presentació ELS CATALANS A GRÈCIA d’Eusebi Ayensa

A càrrec d’Inés Padrosa Gorgot

 Bona nit Amics,

Una vegada més ens trobem aplegats per gaudir d’un acte cultural, el segon d’aquest any que acabem d’encetar, el 2014.

Avui tenim la satisfacció de poder presentar a la seu dels Amics del Castell de sant Ferran el llibre “Els catalans a Grècia”, de l’historiador empordanès Eusebi Ayensa. En aquest cas el que em pertoca és fer el corresponent panegíric de l’autor i introduir-los lleugerament en l’obra, ja que serà ell mateix qui s’esplaiarà en els detalls.

Tal com vostès mateixos hauran tingut ocasió de comprovar pels mitjans de comunicació, el figuerenc Eusebi Ayensa, ha esdevingut una persona molt coneguda en els darrers anys.

Des del punt de vista personal, haig de dir que deu fer una dècada que forma part del cercle de persones conegudes. Les primeres notícies que m’arribaren provenien del meu marit qui va coincidir amb L’Eusebi a l’Institut Narcís Monturiol amb qui compartien tasques pedagògiques. En aquells moments, no apareixia als mitjans amb la freqüència d’avui, però ja despuntava .



Eusebi Ayensa, Inés Padrosa i Antonio Herrera
(Fot. José Luis Torres)

Durant el període docent era una persona inquieta. Ell no es limitava a complir amb les seves tasques pedagògiques sinó que complementava la seva activitat amb publicacions dedicades a donar difusió de l’obra de literats empordanesos, a donar conferències, comissariar exposicions, traduir obres del grec al català o participar a congressos… i ho compaginava, també, amb la docència com a professor associat de grec clàssic a la Universitat de Girona.

A banda de la vessant pedagògica i cultural al llarg dels anys hi ha hagut una altra coincidència personal. Resulta que ell va anar a viure al poble del meu pare i dels meus avis paterns, Riumors, i allà, va optar per presentar-se a les llistes municipals juntament amb un membre molt proper de la meva familia, el meu germà. Però, aquesta aventura a la política local va ser efímera ja que això succeïa a les vigílies de  ser sol·licitat per altres quefers…  

Fins llavors, ja havia fet diverses estades de postgrau a les universitats de Creta, Atenes i Xipre. Havia comissariat exposicions , una d’elles poc abans de l’anada a Atenes, amb  herois de la cultura grega i castellana com a protagonistes;  és el cas de “El món de l’épica: de Diyenís a El Cid” (l’any 2006), la qual va itinerar per Espanya i, en haver rebut el suport del Centre de Recerca del Folklore grec, també ho va fer per Grècia (Atenes, Tessalònica, Ioànnina i Kàrpathos).

Evidentment, no s’ha d’oblidar la seva activitat investigadora traslladada al paper. Per a fer-nos una idea, fins aquell moment (estem parlant de l’any 2007), havia publicat una setantena d’articles en revistes especialitzades, tan espanyoles, com gregues i xipriotes. Algunes tan rellevants com Erytheia, Hispania Sacra, el Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona o L’Avenç.
Però, sens dubte, una de les experiències que el degué marcar fou haver estat l’intèrpret de l’expedició gironina al monestir de Vatopedi al Mont Athos, encapçalada per l’alcalde de Girona, Joaquim Nadal. Lloc en el qual l’alcalde gironí va pronunciar el discurs sota el títol “Si 1000 ANYS SÓN COM UN DIA, CATALUNYA NO HA TARDAT NI UN DIA A INICIAR LA REPARACIÓ PELS DANYS OCASIONATS” en el qual dirigint-se als monjos de Vatopedi va subratllar ““Us vull transmetre en nom del President de la Generalitat, Pasqual Maragall, i de tot el Govern de Catalunya la nostra amistat i respecte. […] Ens porta a Vatopedi, a l’Athos, una clara voluntat de reparació històrica”.

La seva inquietud i la seva projecció cultural aviat va donar els seus fruits…  i així va ser com va arribar un moment en què va traspassar fronteres, fronteres reals i  metafòriques.  L’any 2007 és nomenat director de l’Instituto Cervantes d’Atenes.

A partir d’aquesta fita hi haurà un abans i un després en la seva trajectòria professional.  Cinc  anys d’estada a la seva estimada Grècia li permeten treballar, conèixer millor el terreny, i establir nous vincles entre Grècia i Catalunya.

Amb tot aquest reguitzell d’activitats ja poden veure com sempre ha estat un “belluguet”, un belluguet intel·lectual, això sí, amb el món clàssic (és a dir, Grècia) com a fita i objectiu.

Però encara manca parlar d’un altre aspecte de l’autor. Per aquesta qüestió manllevo unes paraules del gran filòsof Ortega i Gasset “jo sóc jo i la meva circumstància”. Aplicant  la màxima al cas d’Eusebi Ayensa, cal tenir en compte que la seva experiència viscuda a l’Hèl·lade no hauria estat tan fructífera sense el sòlid coneixement que gaudia del món grec i, aquest era degut, fonamentalment, a la lectura i l’estudi de l’obra d’Antoni Rubió i Lluch (Valladolid, 1856-Barcelona, 1937).

 

Així, per exemple, l’any 2001 les Publicacions de l’Abadia de Montserrat li editaren un treball inèdit de l’autor El record dels catalans en la tradició popular, històrica i literària de Grècia. I, per encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans, s’ocupà de l’estudi de l’epistolari grec d’Antoni Rubió. Obra que aplega les cartes gregues de Rubió, des de l’any 1880 a 1888. Essent el primer volum publicat l’any 2006.

Va seguir fil per randa la lectura dels treballs de Rubió especialment l’obra Els castells catalans de la Grècia continental. I es va posar com a objectiu actualitzar i ampliar el seu treball. El resultat ha estat l’elaboració del llibre que tenim a les mans “Els catalans a Grècia”.

L’autor recull les restes que indiquen la presència dels catalans a Grècia fa cosa de 700 anys. Vé a ser una guia, un itinerari per seguir la petja d’aquells compatriotes que visitaren el país. Un tema fins ara, sense estudiar.

L’autor tracta la part dolça del tema: la presència catalana a Grècia és un dels episodis més mitificats de la Història de Catalunya. El “tema almogàver” va esdevenir una deu inesgotable durant el s. XIX: literatura, poemes,… alguns basats en el record épic trasmès per Ramon Muntaner, o bé magnificats pels Homes de la Renaixença.

Però, tracta també la part amarga: no defuig parlar del mal record que deixaren aquells invasors per les terres gregues i que ha perdurat en la literatura i el teatre grecs. Recull frases o expressions com “Ti diabolo catalano” per referir-se a algú que havia fet una malifeta, seguien vigents a principis de segle XX.

Desmitifica i posa al lloc que li correspon, l’origen d’algunes peces considerades obrades en l’época de la dominació catalana, és el cas de la pintura coneguda com la “Mare de Déu catalana”, al barri atenès de Plaka, que avui al Museu Bizantí i Cristià d’Atenes. El mateix succeeix amb la torre franca de l’Acròpolis, enderrocada l’any 1874. A ambdues obres els hi atorga autoria florentina, la torre obra dels Acciaiuoli florentins.

La coneguda com a Mare de Déu Catalana (Fot. Eusebi Ayensa)

 

El punt d’inflexió que permet la presència continuada dels catalanoaragonesos al ducat d’Atenes i al de Neopàtria és La Batalla d’Halmirós que va tenir lloc l’any 1311 (15.III.1311). A partir d’aquesta data La Companyia Catalana, després d’haver estat 10 anys errant per l’imperi bizantí, s’estableix i inicia una etapa de vida sedentària, amb constants amenaces externes, que dura més de 70 anys.

L’objectiu del llibre és informar dels principals castells i torres habitats pels nostres avantpassats, i tractar els aspectes militars i culturals,… Des del punt de vista polític els castells més importants depenien de la Companyia, i es trobaven sota jurisdicció de la Corona Siciliana i, més tard, de la Corona d’Aragó. Des del punt de vista administratiu creen una organització pròpia i una estructura amb un capellà, un vicari i un castellà (o sigui, militar a cura del Castell).

En el decurs de la lectura hi trobarem personatges propers com el ja esmentat Ramon Muntaner o el vescomte de Rocabertí, enviat per Pere el Cerimoniós com a nou vicari general de Grècia.

 

Cada capítol comença amb unes indicacions pràctiques per facilitar la localització de l’indret, tasca que suposa un treball de camp “in situ”. La informació va acompanyada de la descripció del monument i plànols, en algunes ocasions les il·lustracions corresponen a gravats històrics i amb una aprofundida i escatida aportació bibliogràfica.

En aquest compendi l’autor inclou 6 nous castells als aportat per Rubió: el d’Egina a l’Àtica, els de Dàulia i St Stiri (a Beòcia), el de Carist (a Eubea), i el de Lidoriki (a la Flòcide), i 21 torres. Val a dir que l’autor ha exclòs voluntàriament les torres més allunyades o de difícil accés.

Torre d'Amfissa (Fot. Eusebi Ayensa)

Torre de Livadia (Fot. Eusebi Ayensa)

 

Torre de Livadia (Fot. Eusebi Ayensa)

Segell (Fot. Eusebi Ayensa)

Aquest llibre, qualificat de “gairebé impossible” per sorgir d’elements difícils de localitzar, és un exercisi contra la pèrdua de la memòria.

Tal com manifesta Ayensa és “un al·licient, ja que permet conèixer una Grècia, la catalana, que no apareix a les guies turístiques i en la qual, a banda de les seves belleses naturals, hom descobreix el do grec de l'hospitalitat”.

Ben segur que la seva lectura estimularà a molts coetanis a seguir les petjades de l’Eusebi i d’aquells catalans que fa 700 anys emprengueren el viatge.

 

Eusebi Ayensa, Inés Padrosa, Antonio Herrera,
i el secretari (Fot. José Luis Torres)

 



El públic assitent (Fot. Martí Dacosta)



Nati Vilanova, Eusebi Ayensa, Jordi Pla, Inés Padrosa,
José Luis Torres i Marisa Puente (Fot. Yvonne Heinert)

Nati Vilanova, Inés Padrosa, Eusebi Ayensa,
Yvonne Heinert, i Marisa Puente
(Fot. José Luis Torres)